Una tendència.#catalunyanewcountry

Hi som des de sempre.MAC

Érem de vacances i jugant jugant entre uns i altres, crec que iniciant-ho el @quimmasferrer i resta de la colla, el dia 3 de gener de 2012 tot (quasi tot) el dia el missatge (hastag) #CatalunyaNewCountry ha esdevingut tendència al twitter. Vol dir que "moltes" persones han fet servir aquesta referència en les seves comunicacions via twitter per parlar de coses que s'hi relacionen. Val a dir que ha començat i s'ha mantigut majoritàriament a favor que Catalunya sigui un nou estat/país (als Usa el teu país és el teu estat). El missatge polític del hastag l'han entès perfectament tant els promotors com els detractors, un missatge clarament independentista.

És simpàtic el nivell de preocupació pels veïns de ponent en relació al nostre coneixement de les llengües, que si no sabem anglès, que si no sabem català, que si ho hauríem d'haver escrit sencer en anglès, o sencer en català que si perquè no els ho dèiem en espanyol. Ells (la major part dels qui escriuen a la contra i en espanyol fan tantes faltes d'ortografia en una "lengua tan fácil i natural" que fa feredat) com és tradició en els amos ens expliquen a nosaltres, suposats "esclaus", com hem de parlar i què volen dir les coses que nosaltres diem, i quina llengua hem d'emprar. Com que som éssers inferiors hauríem d'acotar el cap i escriure només en castellà en els llocs on ells passen ("como es que le hablais catalan al niño?" barman espanyol en un bar espanyol es ficà en una conversa entre els pares del meu nebot i el meu nebot...!!!!) i ja no diguem a internet com que l'estat espanyol és seu (de la seva propietat) no toleren que nosaltres emprem català o encara pitjor anglès en un "territori" virtual que per ells és espanyol.#emdicKunta

La veritat és que molts de nosaltres em tornat uns trenta o quaranta anys enrera amb aquella frase brillant de l'analfabet adolfo suarez (les minúscules se les mereix) preguntant a una persona si es podia imaginar algun mestre ensenyant matemàtiques en català... quins temps! el franquisme i el postfranquisme i quin record del passat assassí l'actual espanyolisme (igual que el franquisme, falangismes i tots els racismes propis dels veïns de ponent).

Es tracta que la tendència és imparable si nosaltres volem, i volem, perquè  ja ho sabem que no és només una tendència. Ja s'hi ha sumat prou persones que no accepten l'esclavatge, que rebutgen el racisme anticatalà i que no s'agenollen sinó que caminen cap a la vida.

Si sumem maons farem una casa forta i indestructible. A la xarxa ja tenim la força de la raó i la del nombre, al carrer tenim la força de la raó i la del nombre, manca la força del nombre a les eleccions i la determinació dels nostres representants i serem lliures.

Productivitat del sector públic (IMproductivitat). Com es mesura?

Productivitat del sector públic. Una ment "privilegiada" de la CEOE ha dit que el millor exemple de productivitat era el sector sanitari públic català que com que en comptes de donar feina al sector públic en dóna al privat és més productiu...Aaaaaaaaaaaaaah. No és un tema d'eficiència i de preu dels medicaments o dels serveis o de preu de les hores dels metges o infermeres o de costos de les infrastuctures sanitàries o del preu de les visites, és un tema simple i senzill la formula és : si el servei el fa i el cobra el sector privat és productiu (o més productiu) mentre que si el servei el fa i el cobra el sector públic és improductiu.
Ja fa dies (mesos) que faig una pregunta als meus amic i coneguts economistes "Com es valora la productivitat del sector públic?" de moment no tinc cap resposta seriosa, ni tècnica ni científica, també pot ser que no hagi escrit la pregunta en el lloc adequat, però COM ES VALORA? quoque tu brutus? que diria el meu heroi de les conselleries. Em faria il·lusió haver assistit a alguna de les seves classes per poder-li fer la pregunta i saber-ne la resposta per tal de, potser, raonar les possibles alternatives a la suposada improductivitat de la feina dels treballadors públics.
En Pep Castells proposa reduir un 10% els treballadors públics en comptes de reduir un 30% el sou dels interins. Potser sí que cal però,..., quina és la cana per mesurar la improductivitat del sector públic en relació a l'elevada productivitat del sector privat? Quan "hom" expliqui la mesura de la cana de la productivitat del sector públic aleshores podrem donar, raonadament, la raó o no donar-la a la patronal o a les esquerres o al Conseller Mas Colell, o a qui sigui.
El que m'empipa és que malgrat la crisi molta part del debat voleia arrepenjat en prejudicis i apriorismes.
I ara la bomba. Algú s'ha plantejat quin sistema de funció pública hi ha als USA, i quins sistemes hi ha als països menys suposadament intervencionistes? Cobren més o menys que a la privada?

* enllaç d'interés per la reflexió: Tugores Ques, Joan
* enllaç a l'estudi de la CEOE:  Estudi CEOE dels traspassos des del 1978

Perdoneu però ... ni espanyols, ni bascos.

Una de les preses de raó que vaig tenir de jove fou el gran engany de la solidaritat entre els pobles que cerquen la independència. Aquesta solidaritat, com algunes altres, es basa en la bona fe d'una de les parts i el teatre (gestual) del l'altre. Durant anys els bascos ens han pres per espanyols, no totes les persones individualment sinó la seva estructura organitzada per l'alliberament. Tant el EAJ com tots els altres han fet una política i una estratègia de Nosaltres Sols-però-sense-que-es-noti i aprofitant-nos de tothom, en la lògica de la seva raó d'Estat. Ells, que sí que volen un estat (a la seva manera d'entendre els estats), ens han usat i han usat la nostra gent i a les nostres organitzacions com a part de la seva estratègia d'alliberament. Ara fins i tot usen la nostra televisió per vendre'ns la fi de la seva violència armada, el que nosaltres vam solucionar amb la discreció catalana habitual. No dic que no admiri el País Basc i als bascos, però són i han estat un llast per l'alliberament del nostre poble i ens ha costat Déu i ajuda separar la nostra via pacífica de la seva espiral assassina.

Fins aquí un post d'urgència davant tanta elongació demagògica de la espanyolització dels mitjans de comunicació i polítics catalans a través de parlar d'un tercer país amb el qual només ens uneix el que jo vull que no ens uneixi, Espanya. Per tant d'Espanya no vull res, ni el conflicte entre el País Basc i ella. Em preocupa infinitament més l'estat de la Catalunya Nord, i sobre tot del País Valencià on la violència feixista no es persegueix per la forces de seguretat que encara són ocupants.

Meritocràcia???...? a ERC.

 

Uns resultats tant dolents com aquests haurien de fer responsables als militants que s'han quedat a casa, a les executives dels districtes i, opino, que hauria de fer responsable sobretot a l'executiva de la Federació de Barcelona, i en concret al seu màxim líder. No és només que els resultats de les darreres eleccions municipals hagin estat dolents ( que son catastròfics barri per barri ), és que els resultats de les eleccions catalanes va ser lamentable, els resultats de les eleccions espanyoles va ser lamentable i...els resultats de les anteriors eleccions municipals i autonòmiques ja iniciaven el cicle d'ensorrada amb l'inici dels resultats dolents.

Jo només he afegit a aquest post les dades que la nostra mateixa Federació ens ofereix (amb un efecte òptic positiu: sembla que pugem ... però el resultat de la dreta és el de 2007 en el que ja vam passar de 5 regidors a 4) ja que les dades les teniu a http://www.bcn.cat/estadistica/catala/pub/index1.htm#eleccions. 

Aquests dies, ara que alguns demanen la valoració de la meritocràcia, caldria demanar que, com a mínim, no donéssim un premi als que han pres totes les decisions "equivocades" des de que van accedir al "lloc" de presa de decisions. Donar el comandament a un equip directiu que ha demostrat públicament  i sense cap escletxa de dubte que no connecta amb el nostre electorat, que ha demostrat que no entén als ciutadans (en un sentit ampli) serà l'ensulsiada final del nostre partit. Jo, que només parlo per mi, reconec alguns encerts, però em nego a no veure la catàstrofe, em nego a acceptar que potser la culpa és de les famoses "circumstàncies". La culpa té noms i cognoms i els trobarem escrits a la cúpula directiva de les executives dels llocs on sistemàticament em perdut vots (seccions locals, federacions regionals i nacional). Vots i votants, simpatitzants, militants, tots ells mereixen que algú digui que han estat bandejats, ignorats, incompresos, desateses les seves il·lusions, inquietuts, desitjos, esperances, confiança, sobretot aquests dirigents han faltat a la confiança que votants, simpatitzants i militants els havien dipositat, defensant-los a tort i dret durant aquests anys i trobant, en el moment de la "dignitat" en l'assumpció de responsabilitats, la fugida endavant.  Explicar raonaments del tipus:- "Ens (no a mi sinó a nosaltres) ha anat malament, però no patiu hi tornarem...". fa que l'estupefacció transmuti les cares dels amics, almenys dels meus amics, aquestes expressions dites una vegada formen part del joc polític, dites dues vegades ofenen, dites fins a cinc vegades demostren la moral del qui les diu, o encara pitjor, de qui les escriu.

En dies a venir hi ha una elecció de líders i després congrés...altra cop precipitació. Si la direcció havia dimitit perquè no nomenava una gestora (com diuen els estatuts). Si no ha dimitit quina pressa hi ha? les eleccions estatals..? ha, ha, ha: en Joan Ridao ja ha fet els números... és que encara hi ha algú que es dediqui a la política i pensi que un vot (el 90%) es decideix en una campanya de 15 dies i que depèn del candidat? realment la cosa (el tema que diria en Monzó) demana pensar a llarg termini, actuar a llarg termini, decidir amb seny i, sobre tot no fer-nos trampes al solitari. Mèrits? decidiu quins mèrits i feu una obertura a la racionalitat i al seny. 

Com sempre els militants votaran, per desgràcia com han fet els ciutadans del Marroc, al tot o res amb poca possibilitat de raonament i acord ja que, per nassos, primer votarem dos líders (en tàndem...!!! una altra falla democràtica, però endavant) i després haurem d'escenificar que estem d'acord en un congrés ideològic, tant si volem com si no volem, per superar les ____es eleccions estatals.

No anem cap on hauríem d'anar sinó cap a la vella política.

Escric aquest post per deixar de formar part dels que ja ens estava bé el que feien, reconec que el silenci dels militants del bon rotllo també ha fet mal al partit.

Acuso als culpables i en demano responsabilitats.

Què passa a Andorra? ...i les llengües del facebook! 495.140 persones saben català al facebook??

Un país curiós Andorra. Sembla ser que hi ha 23.300 persones registrades a Facebook que diuen que viuen a Andorra.

S'estima arribar a

23.300 persones

• que viuen al país: Andorra
• age 18 and older

 De les quals 2.980 diuen que saben català.

S'estima arribar a

2.980 persones

• que viuen al país: Andorra
• age 18 and older
• who speak català

 En canvi d'aquelles 23.300 fins a 16.920 diuen que saben espanyol !!!

S'estima arribar a

16.920 persones

• que viuen al país: Andorra
• age 18 and older
• que parlen Castellà o Espanyol (Espanya)

I encara més estrany només 1.140 diuen que parlen francès.

S'estima arribar a

1.140 persones

• que viuen al país: Andorra
• age 18 and older
• que parlen Francès (França) o Francès (Canadà)

Ara per nota: que diuen que saben o unes o altres 21.000, la resta es completa amb l'anglès... 

i per alegrar el post:

S'estima arribar a

495.140 persones

• que viuen en un dels països següents: França, Espanya, Andorra, Estats Units d'Amèrica, Bèlgica, Suïssa, Regne Unit, Holanda, Mèxic, Alemanya, Xile, Grècia, Argentina, Brasil, Rússia, Japó, Portugal, Irlanda, Canadà o Ciutat del Vaticà
• age 18 and older
• who speak català

 En tot cas, altre cop a pujat espectacularment els/les qui diuen que saben català al facebook o... el robot de targets dels anuncis de facebook ens enganya. Jo com que crec que les màquines no pensen sinó que ofereixen dades i prou m'atreveixo a fer una afirmació: tenim un mercat emergent de consumidors en llengua catalana, que encara té molt camí per créixer i al qual ofereixo poca oferta de consum cultural. De manera que poso a treballar les meves habilitats per tal d'aprofitar el més aviat possible el seu potencial econòmic.

Indignació (posts per anar fent) 1

Després de recollir ma filla hem anat a comprar una mica de patates a la "fruiteria del barri" aquella on el botiguer tan solidari amb els "clients" i consumidors finals només afegeix un 300% de recàrrec a cada producte no fos cas que perdés diners. Bé, hem agafat unes quantes patates i com que no duc mai diners a sobre per poder pagar amb tarja he afegit mig meló, fes la cua..., i  a pagar 6,44 € (1.000 i escaig de les antigues peles).
-Ai si que ho sento però amb targeta no es pot pagar si no és més de 10 € ...diu l'amable dependenta.
Jo que ja m'havia passat un altre cop al principi li dic a ma filla -va mirem a veure que més comprem.
Però, després de mirar les pomes (ja en tinc) els uruguaios (comprar òs de préssec sense gust quin absurd!) les síndries (en menjàrem ahir) ... la meva consciència #catalanrevolution va i em diu -vols dir que no estàs fent el préssec? vols dir que no pots deixar el que ja has comprat anar a buscar diners a casa i reflexionar-ho tot en una assemblea unihòmica?
I sí, deixo les patates i el meló, vaig a casa, deixo ma filla que comença a patir per la meva actitud força determinada, i buido el dipòsit de monedes de 5cèntims i de 2 cèntims i torno a la "fruiteria del barri" (aquella del 300% de recàrrec, com totes les botigues per cert) per comprar PATATES.
N'agafo un quilo i mig o sigui 1,49€ i em poso a la cua de nou.
Primer li comunico a l'amable dependenta que el que havia reservat abans ja no ho vull.
A l'hora de pagar trec vint monedes de 5 cèntims i vint-i-cinc monedes de 2 cèntims, i ara és la dependenta (la pobra no en té cap culpa, ho juro, és l'amo el tossut) la que es vol estalviar problemes i diu que ja em cobra amb tarja la compra anterior, jo inflexible (i una mica capullo) li dic que no només no vull la compra anterior sinó que a més no duc cap tarja (cosa que és estrictament certa) i alternativament diu que em perdona 1 cèntim. Però l'organització "fruiteria del barri" ja ha fet tard, em nego a acceptar un descompte, jo només vull que em tornin el canvi d'un cèntim que és el que em correspon, un cop acabat un estúpid tràngol per una norma estúpida els comento que, que en una fruiteria no es pugui pagar amb tarja si no passa de 10 € és una cosa força estranya però és el seu criteri com a venedors.
Anàlisi:
1-estàs molt cardat nano, emprenyar-te per això és reflex una manca de contenció social impròpia d'un adult.
2-en el tema econòmic com és que un "amo" creu que el client és prou sòmines per no haver detectat que ens pren el pel amb els preus i que el rotllo del límit mínim de la tarja és per pura avarícia.
3-els dependents en botigues amb amos així ho passen malament amb energúmens com jo, però els amos obliguen a respondre.
4- respectar-se un mateix fa que hagi de canviar de "fruiteria de barri" en concret m'hagi de passar al "super del barri" que està en mans d'uns explotadors que cobren el mateix 250% en els preus (ah és més petit el %) i que, a vegades, et tracten com un client normal i corrent.
Conclusió: ens indignem contra els polítics i contra els bancs (noteu la diferència persona i cosa) i no ens indignem contra els que, a més de cobrar-nos el 300% del que val la cosa (d'alguna cosa han de viure), ens prenen per burros i no per clients.

Que els amos dels bars i els botiguers en general comencin a repensar-se els beneficis que treuen dels treballadors, aviat ells també patiran la nostra crisi de sous.

Plegar és poc per uns/es quants/es, potser haurien de demanar perdó.

Em pregunto de quina magnitud hauria d'haver estat la catàstrofe electoral d'ERC per tal que tu, tots, tothom hagués entès la necessitat de: 1 retirar-se (o sigui dimitir de les seves responsabilitats polítiques i de gestió: totes, totes,... totes), 2 callar (som amos dels nostres silencis i esclaus de les nostres paraules), 3 convocar un congrés de tres dies (com abans) per fer-ho tot (triar representants i línies del partit) i callar, 4 no pensar que els responsables i culpables són "els altres, no jo que soc el que he salvat la nau" i callar, 5 reconèixer que a més dels executius i caps i capes de llista hi ha molts/es militants/es que se'ns cau la cara de vergonya cada dia des de ja fa uns quants a cada declaració pública de tu, tots, tothom...i callar 6 la derrota ho ha estat en tots i cadascun dels fronts polítics en els que combatíem, eleccions, gestió, ideològic, carrer, i tots els responsables polítics des de les presidències de seccions locals fins al càrrec electe que més ha triomfat en són (noteu que no dic "som") culpables i tocaria ...callar. 7 reconèixer que son culpables significa que ho han fet malament, o sigui, de pena i de posar-se a plorar, d'acotar el cap cada cop que pensem en aquella parcel·la que cadascú del militants sabem i coneixem que ho han i ara ja m'hi fico ho hem fet malament.

De quina magnitud hauria de ser la derrota per:  Reconèixer la necessitat de saber que hi ha la possibilitat, no remota, que persones assenyades, i ja del tot decebudes, facin un memorial de greuges en cadascuna de les àrees polítiques i de gestió política que ERC des de les institucions, des del parlament, des dels ajuntaments tant a govern com a la oposició, ha desenvolupat els darrers quatre anys i que posin noms i cognoms a les pífies, incompetències, decisions arbitràries, aliances estrambòtiques i estupideses que per ignorància, incapacitat, incompetència o mala llet aquests noms i cognoms han carregat a les esquenes del partit i en molts casos a les esquenes de l'independentisme i, per vergonya col·lectiva, a les espatlles del país.

A qui aprofita la pena que hem fet? Fins quant haurem de suportar aquest sistema de fer política?

Reflexió per agafar son.

Un cop i un altre molts de nosaltres posem esperances en les nostres pròpies il·lusions i, ai las, resulta que les nostres il·lusions formes part de l'eteri. Únicament la realitat esdevé present a cada passa i amb ella o contra ella viuen les nostres il·lusions.
Avui he vist riure i patir un munt de persones a la televisió alguns companys, alguns coneguts, alguns amics, alguns enemics, molts anònims, tots amb les esperances posades en el vot personal i intransferible dels nostres veïns i veïnes, que uns cops els ajuda a complir les il·lusions i altres els ajuda a entristir-se en veure esvaïdes les il·lusions.
De tantes vegades que ho he vist em penso que sembla mentida que n'hi ha que encara s'entesten a pensar que les persones que voten (i les que no ho fan) s'equivoquen, que no han entès el missatge transmès, que no han respost a l'alta crida amb racionalitat o amb esperit excels. Doncs, sense humilitat perquè això és el meu bloc, us dic que sou uns perfectes ignorants, les persones són totes, sense excepció, intel·ligents, totes elles ho son perquè son persones i els sòmines sou els que us penseu que no ho són. Totes les persones que tenen dret a vot, que són TOTES, han estat tota la seva vida (ara ja quasi totes les vives) escoltant els missatges que els heu fet arribar, els missatges directes i els indirectes, els missatges verbals i els no verbals, els missatges en forma d'acció política, en forma d'acció de govern, en forma d'atenció o desatenció personalitzada o en forma d'eficàcia o ineficàcia, en forma de respecte o de menysteniment, en totes, totes i totes les formes en les que la política de cada partit s'expressa diàriament, setmanalment, mensualment, anualment. Les persones acumulen coneixements sobre tots els partits i sobre tots els polítics en totes aquestes fases i períodes, algunes persones ho fan a diari, altres només quan les activitats comunicatives dels dits partits els afecten més personalment, però acumulen al llarg del temps...i en una campanya de 15 dies no hi ha res a fer. De fet, per desgràcia d'alguns innocents, només afecta a aquelles persones que prenen la decisió de a qui votar en aquests 15 dies i tot això en competència amb els altres contendents a la mateixa absurda campanya de 15 dies.
És a dir busqueu el que està ben fet o mal fet, en un espai temporal més llarg, més a mida del que tots (no una aproximació demoscòpica) els potencials votants/es utilitzen com a referent temporal per fabricar el seu sentit del vot, allí hi trobareu la victòria i la derrota en una jornada electoral concreta.
I que bé que ho han fet uns, i que malament ho han fet els altres!

Perquè no escolto ni llegeixo el que fan els meus possibles botxins?

Aquesta és una reflexió de 2008 però la recupero perquè està de moda donar audiència (share) als qui volen mal a catalans i catalanes.

Primer. Perquè em faria corresponsable de la meva dissort.

Segon. Perquè en l'economia de mercat no donaré diners als meus botxins ni en efectiu ni indirectament en quota d'audiència o de pantalla o de lectors o de badocs. Comprarien una forca massa gran.

Tercer. Si ocupo una part del meu temps en escoltar-los o llegir-los no l'ocupo en escoltar als meus amics i amigues i als meus conciutadans. Escoltar males persones faria que la meva salut mental patís veient o escoltant amenaces a la meva persona a la meva família o a la meva comunitat. És molt més sa escoltar paraules i gent aimada.

Quart. El que poden dir ja ho sentiré, si cal, indirectament a través dels mitjans de comunicació de la meva comunitat o del meu gust que m'acaronen i ja m'informen de les possibles amenaces a la meva persona si els sembla que paga la pena esmerçar-hi temps ( que a això es dediquen ).

Cinquè. Quan em diuen que un cop de martell al dit fa un mal inaguantable no faig la prova física nostrosenyor ens va permetre evolucionar per tenir un cervell que evita sacrificis humans.

Sisè. Sóc feliç essent qui sóc.

Setè. Tots els punts es resumeixen en un de sol: perquè NO.

Ups! aquests són els neocon o els neolib?

Llegiu el document dels "experts" potser mai més tindrem una explicació tan clara del que pensa la patronal sobre qui ha de patir la crisi i els beneficis empresarials i com s'ha de repercutir en els empleats públics i en l'administració la socialització dels costos productius. http://premsa.gencat.cat/pres_fsvp/docs/2011/03/23/12/22/d2ff48f5-6cfc-48ef-be85-f5e756b9be7c.pdf

422.940 saben català al facebook!

422.940 persones

• who live in one of the countries: Andorra França Espanya Estats Units d'Amèrica Alemanya Austràlia Àustria Bèlgica Bielorússia Canadà Grècia Holanda Xile Xina Japó Noruega Mèxic Argentina Regne Unit Rússia Irlanda Itàlia o Brasil
• age 18 and older
• who speak català. 

 

Repòs i neurones.

Encara hi ha espais per a la reflexió, tant per a la reflexió personal com per la reflexió col·lectiva. El que és difícil és aprofitar-los per tal com en el cas individual cal abstraure's del brogit vital i endinsar-nos en el silenci personal; pel cas de la reflexió en àmbits plurals el més important és establir regles implícites i explícites de comunicació i en aquest cas el que és difícil és comprendre, entendre i compartir les regles de comunicació i raonament de l'altrea. Ara bé la rendibilitat de les hores esmerçades a la reflexió és altíssima.

Un espai de reflexió singular és aquest, el blog/c, és un indret real que utilitza la dimensió virtual per reflectir les síntesi dels raonaments individuals. Cal aprofitar que el nou món ha obert universos en els que no hi ha un interlocutor concret i un mateix se'l pot triar per dedicar uns espais i uns temps a la reflexió.

Què és la cultura.

En la cultura d'ara hi som si exercim. Altrament no existim com a cultura. Agradar i no consumir és igual a no agradar. Ja no dic ballar que és un pas massa enllà, però avui el consum bàsic és l'aliment de la cultura, la nostra o les dels altres. O en mengem o mor.

El camí. Què passarà amb la negociació col·lectiva. Independència.2.2.n+1

Un cop iniciat el procés els sindicats existents prendran posició en relació a la possible proclamació de la independència. Avaluaran igual que ho faran els empresaris què hi guanyaran i què hi perdran i es confederaran amb els sindicats espanyols a través de les confederacions europees i mundials de sindicats.

En la primera fase i per tal de donar estabilitat al sistema simplement es mantindran les condicions laborals pre-independència. Però ja a partir de la caducitat dels convenis existents caldrà solidificar l'escenari de negociació col·lectiva autòcton.

Un afer interessant és que les condicions de la negociació col·lectiva esdevindran més ajustades que ara ja que no dependrem de l'ipc espanyol ni del seu nivell de vida, ni del seu nivell de pensions, ni del seu sistema de contractació laboral, ni de la seva seguretat social, ni ..., el cas és que per fi l'empresariat català podrà negociar amb els sindicats catalans sense les precondicions establertes pels sindicats i patronal espanyoles, i a preus d'aquí, i amb condicions d'aquí.

El camí. Una bona explicació de la situació. Independència 2.1.n-1

Empresaris per l’Estat Propi - primera part (Jaume Vallcorba)

Jaume Vallcorba (Sots-President del Cercle Català de Negocis) ens parla del dèficit fiscal i les limitacions del desenvolupament català.

http://www.zeniting.com/player.php?id=228&app=1

El camí. Independència 2.0.

Prenc com a referència una part del títol del llibre d'en Daniel Camon"Un únic camí". Li manllevo el mot encara que de fet és un mot de tothom, però el seu títol i el seu llibre em van agradar molt, tant que encara el tinc al despatx per treure'l de tant en tant i resseguir-lo. La independència és un camí, en Daniel en deia "l'únic camí", jo ja en dic el camí, així senzill, en minúscules, sense escarafalls, sense additius, sense adjectius. I és que havent passat pocs anys d'ença de "l'únic camí" ara ja és una tautologia, independència és un sinónim de camí en el nostre català del segle XXI; dies a venir els de la secció filològica de l'IEC ho entraran com a sin. al diccionari de la llengua.

La independència serà un camí, el camí, un trànsit de l'avui al futur. Els que l'estem vivint no el veiem, no la veiem però hi som, estem avançant per un corriol fresat i eixamplat on cada cop hi ha més treballadors que caminen i hi fan les seves aportacions. Ara ja és una senda que han de poder petjar uns 7 millions, tot i que encara un terç prefereix esperar que altres el transformin en una autopista.

Aquesta sèrie està adreçada als qui els cal veure una autovia (els de l'autopista ja engegaran sols), un camí amb molta tecnologia, amb senyals clars, amb indicacions precises, amb respostes a cada cruïlla, amb companys que ajuden a passar guals i amb estris i artefactes avinents per fer més descansat el viatge. De màrtirs ja no en calen, tots els que hi havien de perir ja ho han fet i alguns de nosaltres els recordem quan cal (també ho faré quan toqui), això a fet menys feixuc el camí per tots els altres però algun sacrifici caldrà: mullar-se els peus, embrutir-se les mans, suar, votar,...qui sap?

Mica a mica ompliré els espais en blans del lllibre d'instruccions d'el camí en la part que jo puc aportar i demanarè als companys i companyes que hi afegeixin les seves instruccions on les meves no arribin.

[http://www.racocatala.cat/llibre/7402/unic-cami-mediterrania-daniel-camon-pastor]

El camí. Canviaran els impostos?. Independència 2.1.n+1

En tots els estats els ingressos públics defineixen la relació socio econòmica que la ciutadania ha pactat amb si mateixa per pagar les despeses comunitàtries i, si és el cas, redistribuir la riquesa nacional.

En les fases inicials del CAMÍ el més estable probablement fora no modificar l'actual estructura estatal d'ingresssos públics i en especial de l'estructura tributària de l'estat que abandonarem. La variació serà que els comptes en els que es dipositen els impostos que en aquests moments són estatals espanyols es modificaran i passaran a la titularitat de la Generalitat de manera que es transferiran no només els diners sinó també la capacitat d'endeutament estatal. Aquesta operació comptable i de dipòsit ha d'afectar igualment a tots els ingressos de caràcter públic que abans del dia 0 es dirigeixen a les arques i a la comptabilitat estatal, per tant també a les assegurances públiques i a la previsió social pública i a tots aquells ingressos que a dia +1 ja hauran d'incorporar-se a la comptabilitat del nou estat.

Aquest trasllat immediat sense interrupció i sense modificacions dels impostos estatatls, ni dels objectes, ni dels fets imposables, ni del tipus impositiu ni dels altres elements s'haurà de mantenir un mínim de dos períodes tributaris  anuals per tal de donar estabilitat pressupostaria i garantir la seguretat i fiabilitat financera internacional del nou estat. En aquesta fase això garantirà l'establilitat necessària per a mantenir les més diverses activitats econòmiques.

Preguntes a les que cal respondre n'hi ha moltes jo me'n faig una en aquest apartat i us demano que m'ajudeu a respondre-la i que entre tots i totes en feu moltes més: Com hauré de declarar l'IVA el dia 0, i el dia +1?

Una explicació del camí. Independència 2.1.

Una amiga m'ha convençut que tant important com alliberar-nos com a individus, és que per assolir la independència cal explicar als qui tenen dubtes que afecten al seu dia a dia i al seu modus vivendi què passarà el dia -1, el dia 0, el dia +1 i, com a mínim que passarà fins a la desconnexió definitiva (tot el definitiva que podrà ser una desconnexió estant a la UE i a la OTAN i a tants altres pactes europeus i internacionals de cooperació estatal).
M'ha semblat un bon repte perquè mentre m'ho preguntava m'he començat a adonar que explicar-li tot allò que al llarg dels darrers anys han anat escrivint tants i tants especialistes no era gens curt ni fàcil ni senzill. La part bàsica és senzilla però per explicar la part concreta cal saber-ne. A partir d'aquest post intentaré anar responent a totes les preguntes (totes!?) que es fan els qui dubten del trànsit de la dependència a la independència i dels costos. Sense demagògies,...espero.

p.s.: El dia 0 és el dia que es faci la declaració d'independència.

Les vegueries. Una necessitat de país. Independència. 5.1.

Els que estan treballant al Govern fan la feina que els toca. Una gran feina i cal felicitar-los i felicitar-les. Aquesta és una afirmació que es basa en les iniciatives legislatives estructurals que han endegat al llarg d'aquesta legislatura.

Vegueries: Fa anys i panys, des de 1833 l'any que la reina d'Espanya i Javier de Burgos ens espolià la franja de ponent i establí unes fronteres interiors alienes a la  nostra milenària manera de relacionar-nos. Avui aquesta manera de realcionar-nos ha canviat però mai hem adaptat les nostres relacions i connexions a les "provincias" per la senzilla raó que no son naturals. La proposta de vegueries que fa N'Ausàs és una proposta actual i natural, podria tenir altres formes però és una bona proposta. Avui la nostra particular i conservadora línia intelectual espanyolista i autoodiista ja ha parlat del que toca, del que interessa a la gent, del que cal i de qualsevol altra excusa per no liquidar les "modernes províncies" o "eficients províncies" o "constitucionals províncies". Li podem donar el nom que volguem i hi podem posar totes les excuses que ens semblin, reals o imaginàries, realistes o surrealistes, però les províncies son un focus permanent d'espanyolització i d'enquistament i enquilosament administratiu.

Les províncies tenen molts més ingressos legals que competències, just al contrari que municipis i generalitat. les províncies són protegides per tots els òrgans centrals i centralistes com a pobres i desvalgudes però ni son pobres ni son immanents a una administració supramunicipal eficient i organitzada amb criteris catalans.

La queixa més important és la duplicitat administrativa, però aleshores perquè cal mantenir les províncies?

La realitat és que cal una organització de cooperació i coordinació intermunicipal que se situi entre els governs locals i el govern nacional, aquesta organització ha de ser la vegueria i ha de ser un govern "regional" per tal de dur a terme competències que raonablement cal gestionar de forma supramunicipal però no en l'àmbit nacional.
Aquestà és la racionalitat de les vegueries, una racionalitat a la que obliga la progressió legislativa necessària en el marc que imposa la Constitució espanyola del 1978, mantenir la figura de la "província" sense que, a Catalunya, n'hi haguem de dir província i tingui els límits geogràfics que creiem que ha de tenir des de la nostra concepció del nostre territori un cop demostrat, dos cents anys després, que Javier de Burgos no creia en la democràcia ni en els drets del poble català.

Un feixista té un carrer a Barcelona!!! Ramiro de Maeztu.

Qui fou Ramiro de Maeztu?



Perquè encara té un carrer a Barcelona?

http://w10.bcn.cat/APPS/nomenclator/frcontent.jsp?idioma=0

Desde los días previos a la proclamación de la República colaboró en el movimiento y la revista Acción Española (que él propuso denominar Hispanidad), escribiendo también la presentación de la misma, que se publicó sin firma, y mereció el Premio Luca de Tena otorgado por el diario ABC. Desde el número 28 de la revista, Maeztu figuró formalmente como su director, y lo fue hasta el último número, el de junio de 1936.
En esta última fase su pensamiento intensifica su relación con el viejo tronco de pensamiento tradicionalista español (Donoso Cortés, Menéndez Pelayo, etc.), y mantiene afinidades con los teóricos del Integralismo Lusitano. Este ideario en pro de la civilización hispánica y católica, desarrollado en sus artículos en Acción Española, fue recogido en su libro Defensa de la Hispanidad, que se convirtió en su obra más influyente y en exponente de doctrina universalista. Terminó militando en Renovación Española, desde el que se significó por su oposición al régimen de la Segunda República, del que fue diputado en las Cortes por Guipúzcoa (1933–1935).
Al inicio de la Guerra Civil Española, fue detenido por fuerzas

La revista Acción Española fue una publicación editada en Madrid desde diciembre de 1931. Se publicó hasta junio de 1936, salvo tres meses de suspensión gubernativa, de agosto a noviembre de 1932, con un total de 88 números. De ideología ultra católica y monárquica, aunó en sus páginas a los intelectuales y políticos contrarios a las ideas republicanas y se convirtió en el órgano doctrinal de la sublevación franquista.
Desde sus páginas se llevó a cabo un ataque sistemático contra las proclamas republicanas y contra los mismos intelectuales y políticos ligados a ésta. Fueron habituales también las arengas antisemitas, de inspiración francesa, que eran utilizadas como armas arrojadizas contra sus contrincantes ideológicos, a quienes acusaban de estar vinculados, además de a la masonería, al llamado "judaísmo internacional".