Les notícies de Còrsega no ens les hauríem de perdre

La veu Corsa per excel·lència serà desterrada. Que pensaríem si li passes a na Maria del Mar Bonet?

Patrizia Gattaceca, la fierté corse
LE MONDE 25.02.08

©

Esgotament o relax.

Vint-i-cinc dies després del darrer correu no queda molt clar si generar escrits com a obligació és rendible als ulls de ningú. Dies ha, vaig rebre un correu d'una Montanyà que em demanava qui érem i que hi feiem amb un domini.cat. Encara no li he respost però ho faré si més no per dir-li que venim del Montanyà de Seva o sigui del melic de nosaltres. Però el més important és dir-li que anem enllà vers els estels més llunyans. Sóm, i en això existim.

Ho comentava perquè tots els indicis ens fan creure que veurem l'alliberament de les nostres estructures de govern. Després ens tocarà a nosaltres.

Retorn a la feina.

Avui veient que feia un mes que no havia escrit res al bloc pensava en els motius.

Una de les raons és que aquesta vegada ni tant sols la meva militància dins el ridiculisme em donava cobertura. No és que no es pugin dir coses és que no em venia de gust escriure res. En això defenso el dret a ser amo dels silencis. Un cop escrites, les paraules són de tothom menys del qui ja les ha escrit. Qui les ha escrit n'és el responsable no pas l'amo.

Bé, penso que, per simplificar, cal votar a en Joan Ridao, jo ho faré.

Si més no, s'ho mereix. No només com a membre honorari del MRAN que ha contribuit a enaltir, sinó perqué si.

Avui no anem enlloc

Avui he parlat amb un amic que m'ha recordat l'existència del gran Moviment Ridiculista d'Alliberament Nacional. Al principi només una minoria desacomplexada va seguir els ensenyaments de l'ideòleg ( que ara mateix no recordo però espero que algun lector internauta recordi i si us plau incorpori amb un comentari a aquest article ) de la via ridiculista alliberar les Medes, segrestar la samarreta del súbdit undargarín, en fí tòrcer fins a l'extenuació la nostra condició de persones perque en expulsin del seu estat ( l'espanyol és clar ). Després un grup de dirigents polítics abrandats es van afegir a aquella elit avançada i van iniciar patètics intents de ser els pitjors representants d'Espanya al món i al submón. Després totes les militàncies es van unir en flamant manifestació a humiliar-se parlant i potinejant els interessos comuns per tal que finalment se'ls unís tot el poble, i així ha estat.

Agermanats en una comunió espiritual desconeguda en la història de la humanitat, centenars de milers de persones acoten el cap mesells i ufanosos mentre els amos, inútils com tots els colonitzadors, espatllen totes les nostres infrastructures que construeixen amb els nostres diners i recapten el segon delme amb els bitllets de trens que no duen enlloc. El Moviment ha aconseguit amb poc esforç la sublimació de la via ridiculista, tots fem tanta pena que fins i tot la responsable política espanyola ens diu que no n'hi ha per tant !!!!!

Així enganyarem definitivament l'adversari: pugem la muntanya descalços i amb les mans lligades a l'esquena. Segur que no s'ho esperen. És impossible perdre.

Visca el MRAN.
Llarga vida al gran Espatllador.

Ja sóm a la casella de sortida.

Abans d'ahir, més enllà de la bona intervenció d'en Carod, els psicòlegs haurien d'analitzar el comportament de l'empresari mallorquí i de l'empresari valencià i d'aquell senyor gros que demanava per la república. A mi em va semblar que tots tres van descobrir que els independentistes no portaves cua i banyes i el més important el que més ens preocupa és la democràcia, i a cadascú lo seu. En un procés democràtic desenvolupat en el marc només del Principat no es pot extendre directament cap conseqüència a la resta de països catalans; això, que tots els independentistes ho donem per explicat per tant obvi com és, no ha estat comprès pels germans valencians i balears que llegeixen la propaganda espanyola. Ahir cinc milions d'espectadors de la TV2 van escoltar directament que els valencians tindran el futur que vulguin els valencians i els balears idem de idem.

No es tracta de fer pedagogia de res, sinó de ser. Només cal que existim aquí i, sobretot, quan viatgem a Espanya; es tracta de no amagar el que sóm, parlar en català entre nosaltres a fora ja és prou perquè algú entengui coses.

Per celebrar que a més de la via ridiculista hi ha altres canals d'alliberament cal felicitar al company Carod. Hi hauran altres dies que bufe bon vent.