Un viatge a Roma

Si mai feu un viatge a Roma feu-hi cap de la ma de http://www.romaqui.com/ una gent que són historiadors de l'art i que fan de la cultura la seva millor professió.

Hi vaig anar a finals d'estiu i visitar el vaticà i els museus vaticans fou una autèntica experiència cultural. Totes les complexitats de les nostres preguntes eren respostes amb eficiència per una guia que compartia amb nosaltres tant bagatge cultural que es feren interessants totes les sis hores ininterrompudes de visita.

No vam fer cap foto atès que els flaixos malmeten els frescos de les estances dels Borja però en penjo una del fòrum.

Desolació nacional.

En Pere Izquierdo ja no és el director del MAC. Ara tots plorarem i a tots se'ns vendrà una explicació més o menys civilitzada dels motius.
Jo em penso que n'hi ha un de clar encara som una colònia i alguns encara es pensen que ens hem de mirar el país com si fos una colònia. En Pere veu el país com un país i així va plantejar el MAC com el museu del país tal i com anys ha van fer els fundadors. Ara en pro de la gestió i de no em entès què alguns dels no iniciats no hi ha doblers per l'arqueologia perquè n'hi ha d'haver per tot el que és cultura i a més això de l'arqueologia és una branca de les ciències no se què...

Diguem que jo hi entenc poc de museística, de fet gens, només soc un usuari escadusser, cada any uns quants cops, però el que vaig veure a Empúries fa anys i el que he vist enguany és com la foscor i la claror, el passat i el futur. I m'hauria plagut no sabeu com que continués la persona que va fer possible la millor idea de país que reflecteix l'Empúries d'avui.

Un tros de primavera.

Inici de l'anàlisi de raonabilitat.

Un cop o dos a la setmana em pregunto si això de ser independentista és racional o és irracional. Car si fos racional la tornada enrera fora impossible, és a dir, que si això de veure clar que o marxem de l'estat que ens volta o patirem fins a l'infinit et passa aleshores sumes per sempre més, així el resultat serà inevitablement favorable a la llibertat.

Avui no cal aprofundir-hi més, deixaré reposar el sil·logisme fins que pugui reveure-ho.

Esperança en el futur.

He vist que hi ha poques persones que suportin el compromís de tenir idees, pròpies o manllevades, i defensar-les. Ens hi estan acostumant aquests tertulians que ens prenen per vegetals i ens diuen què és el que cal dir que hom pensa en cada moment. Sobre tot es regracien en pontificar sobre les idees que tenen els que mai expressen les idees que ( qui ho sap del cert? ) se suposa que tenen.
Així ens iluminen els matins o les nit o les tardes amb el que opina la majoria ( o sigui el 10% que diu el que pensa més el 80% que no diu el que pensa ) que sempre sol ser el contrari d'idees progressistes o d'esperança. Sempre saben que cal ser prudents, perquè la majoria dels catalans i catalanes pensen que cal ser prudents; sempre saben que les coses que se sap ( per vots ) que opinen el 25 o 30 % de la població són cosa d'una minoria ( del 25% ) perquè el 75% pensa el contrari; sempre ho saben tot i sempre consisteix en baixeses mesquines i insulses.

Com si no hi hagués hagut suport al progrés i a l'alliberament, com si les grans manifestacions fossin cosa d'un dia esbojarrat d'aquests que la resta de l'any són mesells i prudents com si els qui van signar pel reconeixement de les seleccions catalanes fossin sòmines que un cop signat pensin el contrari.

Qui són els que menteixen? els polítics o alguns polítics? els periodistes o alguns periodistes?

Com diu el gag: reflexionem-hi. Jo no dono per perduda cap batalla i penso que la majoria dels catalans i catalanes ( tots els qui viuen i treballen a Catalunya-principat ) volen la independència i que si se'ls planteja la pregunta diran que sí. I no he trobat cap argument sòlid en contra d'aquest "pensament" en cap estudi ni enquesta ni cosa similar ni en les actituds de la majoria de la gent.

Juliol del 1939

L'orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l'orgull d'escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d'exili, veig en l'arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l'estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s'ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l'esperit.
La nostra esperança és invencible. Catalunya i el catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l'èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

A. Rovira i Virgili

nota: manlleu per tornar abrandats a sembrar, segar i collir. Extret del pròleg de " Memòries sobre l'èxode català " dels llibres de l'Avui de 1989 que reprodueixen una edició de 1940 i reedició de 1976.