Independència és llibertat?

Algunes paraules s'han de fer servir cada dia. Escriure-les, pensar-les, dir-les, xiuxiuejar-les, amoixar-les amb els llavis, sentir-ne la cadència amb l'oïda amatent, bressar-les com llaguts enmig de la mar, tenir-ne cura, raspallar-les, untar-les dels olis més preciosos.

Tot, per tal que no es marceixin en diccionaris il·lustres però tancats a les orelles dels qui només escolten. Els qui tenen la possibilitat de ser escoltats cal que les diguin, les paraules que calen. Dir cargol o sargantana ( que digué en Casassas ) o dir independència, a més d'agraïr-nos la oïda ens els fa més nostres. És com si en dir-les es materialitzessin un poc. També les fem més normals, menys transcendentals.

D'altra banda qui som sinó el què diem i fem. Algunes paraules tenen tot el que volen ser en elles mateixes. Cargol. Sargantana. Mar. Independència. Rierol.

Els pixapins i altres mostres d'auto odi.

Una mica fart de tantes estupideses.


Llegia no fa ni dos dies una notícia esperpèntica relatada per matxucar els habitants de la conurbació de Barcelona. Es veu que en alguns entorns agrícoles certs forasters ( amb segona residència o amb primera però forans ) es queixen del soroll de les esquelles, o del de les campanes, o de la pudor dels fems; en conseqüència es veu que el pagès li posa sordina a les esquelles; i per rematar la performance un "articulista" recrea l'odi dels habitants de "les zones rurals de Catalunya" contra els pixapins, com si els pagesos no pixessin als pins o on calgui...


Un cop tenim l'escena, descabdellem:

PRIMER. Quants sonats es queixen de les esquelles de les vaques? Un o cent? Ja em perdonareu però crec que serà un, o sigui 1 ( a la conurbació hi vivim 3.500.000 persones, i , com a tot arreu, pobles inclosos, amb el percentatge corresponent de sonats). Qui és aquest sonat? i què punyetes hi fa a pagès? Segurament el qui es queixa i aconsegueix que un pagès posi sordina a les esquelles té mooooolta influència ( calers o altres tipus d'influències), sobre tot al poble d'on són les vaques i el pagès en qüestió.

SEGON. Aquest sonat que es queixa de les esquelles representa als pixapins/barcelonins que campen els caps de setmana pel camp divers de Catalunya? És a dir, és aquest el referent de la mitjana dels habitants de Barcelona? Doncs no, la major part dels fangues ( com jo mateix) el que cerquem fora de la ciutat és això esquelles, verd, pudor de vaca, de porc, olor de farigola o d'herba o res simplement sortim a conèixer la resta del país i a gaudir de lo bonic que era Catalunya quan el ciment no havia arribat a mar i a muntanya. I per adobar-ho, resulta que una part molt important de barcelonins som emigrants en relació a la resta de Catalunya, o sigui que tornem a casa dels pares quan sortim de ciutat. Vaja que el sonat de les esquelles és això, un sonat, que no representa ningú de la capital de Catalunya. És un individu/a que té problemes i que tranquil·lament podria ser del poble del costat del de les vaques i que ho fes només per emprenyar.

TERCER. La conclusió que els barcelonins no respectem el i al "territori", per què la fa l'articulista? Doncs crec que la fa perquè és molt fàcil ( i demagògic )enfrontar els uns amb els altres i, de pas, deixar clar que Els de Barcelona com que no volen el País tal i com és i el fan els "pagesos"( ja en parlarem de qui hi viu a pagès) que hi viuen, en realitat no són del País i per tant no tenen res a dir en relació al País. Sí, aquest és el tema:


"Els que viuen a Barcelona només són de Barcelona, no són de Catalunya, perquè ja veieu el que fan quan passegen,... voldrien canviar-ho tot, fins i tot posar sordina a les esquelles. Com que la majoria dels barcelonins són com el de les esquelles, aleshores Barcelona és una ciutat agressora com el de les esquelles i per tant cal blasmar els que surten de Barcelona perquè : - aquí cal afegir tot el reguitzell de tòpics patètics que diuen dels de Barcelona; que si parlem en castellà, que si som tibats, que si no sabem conduir, que si ho fonyem tot, que deixem escombraries al bosc, que si a Barcelona no hi pots anar perquè t'ho fan pagar tot ( com si no ho paguéssim i ho patíssim els que hi vivim) , que si fer el túnel és culpa dels de Barcelona, que si tenen la culpa que no es faci el túnel, que si..."


TERCER I MIG. Una feixuguesa molt estesa ( encara que potser és també un tòpic) és la mania de culpar a l'estiuejant ( que tots són de Barcelona ) de la visita d'inspectors de sanitat, o de les noves normes d'estabulació, o de les condicions de les carreteres, o del preu dels peatges o de la mossegada d'un ós a un caçador de senglars. Així se simplifica en una persona els mals del progrés o de l'excessiva reglamentació administrativa, o de l'ecologisme modern. Del preu alt del pinso la culpa és dels ecologistes ( de Barcelona), de tenir massa pisos de segona residència la culpa és dels de Barcelona ( per que hi viuen) car ningú recorda que algú del poble va vendre la terra per tal que una empresa ( que no sol ser de Barcelona) es fes d'or venent pisos, ara sí, als de Barcelona que volen passar els dies de festa lluny del cansament de la ciutat.


QUART. Ja n'hi ha prou. S'ha d'acabar amb el: tu si que ets bon noi/a, però els de Barcelona ja se sap... S'ha d'acabar amb les corrues de catalanoparlants preguntant-nos en castellà a ciutat. S'ha d'acabar amb els articulistes del " territori" contra la capital.

Un cop descabdellat concloc:

S'ha d'acabar, perquè si els barcelonins ens comportéssim com diuen els tòpics que ens comportem, els pixums haurien matat a tots els pins de Catalunya, les corts de porcs farien olor de mistol i el català no existiria.

Jo sóc de Barcelona i de Catalunya jo i tots els que viuen a Barcelona són de Barcelona i de Catalunya (tots, tots, tots) , i igual que la ciutat és de tots i de ningú també el País és de tots i de ningú. I ja em perdonaran els habitants del territori però jo crec que hi ha molts més "vilatans" que pagesos d'ofici. I ja perdonarà el "territori" però la Capital n'ha d'exercir per bé i per mal, tant si agrada com si no agrada als barcelonins com als que no en són, Barcelona ha d'exercir de Capital del País i també de Casal del País, ha de fer la seva feina, ser motor i ser aixopluc, donar i reclamar. I, si un poble no pot defensar les esquelles de les seves vaques que es miri sobretot el melic, no cal que miri a Barcelona, que ha de saber que Els de Barcelona ( el 99,99999 % dels de Barcelona) volen que les vaques portin esquella i que, si pot ser, soni.


L'auto odi comença en nosaltres mateixos, és per això que es diu auto odi, veiem un igual i l'odiem perquè ens hi veiem i voldríem que el mirall ens oferís una millor imatge de nosaltres. Però som el que som i el que ens cal és veure-hi les coses bones i millorar les dolentes.


Als de Barcelona ens cal tenir urc de nosaltres mateixos i gaudir del país amb respecte i decisió, el País és de tots. Me n'estaré prou de dir què han de fer els altres, però si que diré què penso que no haurien de fer ni tampoc jo, no hauríem de confondre una persona amb totes o amb la majoria de les persones que li són veïnes.

Potser ja toca que cadascú faci la seva feina.

Un dia i un altre dia, van sorgint temes de debat entre els suposats independentistes. Ara el finançament, ara el suport a palestins o a israelians, ara el suport a obama, ara el de les seleccions, l'abastament d'aigua, l'abastiment energètic, el quart cinturò, ara...Ara i adès sempre trobem causes que ens ajuden a situar-nos els uns/es front als/les altres de manera que sempre tenim dos bàndols, com a mínim, i en segons quins casos entre tres i cent. Cada cop em costa més no ser escèptic en els bàndols. Cada cop tinc menys ganes de campanyes i demostracions massives. Cada cop deixo als impulsors ser responsables de la seva campanya i jo individualitzo i personalitzo el meu posicionament.

Això no obstant, no cal que cap de nosaltres abdiqui de cap de les causes que il·luminen el nostre camí vital ( a mi em plauen extraordinàriament les de la defensa de la llengua ). Però, cal que facin de tanca envers els nostres companys i companyes? És necessari que enfrontin germans les causes " amigues"? Dies ha que em queixava de l'oblit d'en Martí Marcó als companys de la Comissió de la Dignitat, doncs ho esmenen i incorporen la causa i endavant. És un exemple a seguir i, per si fos poc, ja han arribat a casa els llibres d'en Rovira i Virgili, la tasca JA feta és immensa.

Tenim, tanmateix, una tendència malaltissa a matxucar els detalls que no ens plauen de les campanyes alienes ( com la meva queixa als de la Dignitat, dec ser força de la ceba ). Recentement un article deia que no volia "patir" com el nou anunci de les seleccions catalanes, en realitat li era més pràctic desplaçar la responsabilitat en els altres, i " castigar" pel suposat fracàs de les seleccions directament als qui no en són responsables sinó " patidors".

Vull dir que comença a ser temps de positivar el que fan els altres, i si no ens hi veiem en cor, doncs com a mínim no emprenyem. I sumem, sumem poc a poc i constant, que mica a mica s'omple la pica, persistir serà perviure i perviure serà el millor futur per les noves generacions. Un dia i un altre hi ha més catalans i catalanes que volen ser lliures i , cada dia que passa ho sóm una mica més amb ells. Una de les gràcies de ser català és que no se'n neix sinó que se n'exerceix. I d'això es tracta.

Feinejar i fer la nostra part petita part de la casa és el futur.

Una lliura de carn? D'on?

Ara feia força dies que no endreçava cap escrit en el bloc. Però ja és això, es tractava i es tracta que no és una obligació, sinó un intent de mantenir un seguit d'entre sistemàtic i asistemàtic espai on anar fent més precisos els viaranys on ens movem. On em moc.

En el sentit més vague del terme, em preguntava si fou raonable (racional) que les caixes anunciessin un increment de beneficis ["un increment de beneficis més petit que el de l'any anterior"] el dia que vam saber que l'Euribor baixava, ja, per sota de leuribor del mateix del mes que l'any passat. Baixava..., però els beneficiaris només serien les caixes fins el mes dels trífids, atès que les revisions a la baixa dels INTERESSOS HAMBURGUESOS (jo en diria usuraris) no es produirien fins que fossin escanyades totes les economies domèstiques. Això no és un furt, ni tant sols maquinació per alterar el preu de les coses, ni cap tipus de falta administrativa atès que tot està especificat en la mare dels ous, un contracte de préstec signat davant notari ( que el pobre ja s'esforça a fer llegir als ingenus ja però vès, que hi farem, ..., seguim ).

També es trist que fos un Shilock i no un Fugar el protagonista teatral dels horrors dels manlleus, quan el cert és que van ser altres banquers, els hamburguesos, els inventors del ganivet amb el que els bancs i caixes delmen dia a dia, en ple segle vint-i-u, les rendes obreres.

Tots en seríem culpables, que diria un tertulià, si no fos que no, que no en són gens de culpables aquells que acceptaven i donaven una certa " confiança" als bancs i sobre tot a les caixes, que tal i com no reparteixen beneficis entre els seus accionistes les que no en tenen, no en voldrien treure de petits enganys o petits malsentesos sempre a favor de la confiança que per descomptat cal tenir envers els preservadors del sistema.

Resulta doncs que el sistema sembla que posa en valor el petit engany en la transacció a canvi d'un preu, i el sistema posa en valor al petit enganyador en el canvi de preu entre el que es compra i el que es ven. I, sobre tot, el sistema dóna valor al garant del sistema que posa un preu molt alt a cedir poc diner a un assalariat i posa un preu molt baix a rebre cada mes als seus dipòsits el salari d'aquest assalariat.

Tinc la sensació que d'aquesta crisi en sortirà molt més mal parat el sistema del que a primer cop d'ull i de talonari sembla. Conec molts treballadors ( els que ho són per compte d'altri i els que s'ho creuen això del treball i l'esforç ) que han acabat amb els bancs i sobre tot amb les caixes. Han decidit calladament abandonar-los, mica a mica sense que es noti, no fos cas que prenguessin mal. Abandonar el llast de la pueril confiança en el rostre amable del mostrador de les cases on els ordinadors preserven els esmolats arguments que prenen unça a unça, pessic a pessic el delme modern en forma de comissions i interessos.

No se si tindran èxit, no és ni tant sols és una revolta de vellut, s'assembla més al posat de les vaques que baixen el cap per menjar aprofitant que plou, però farà gràcia veure si d'aquí a tres o quatre anys aquestes cases de coleòpters apòcrifs tenen o no tenen increments de beneficis.

Una vergonya ICV miting en directe a 324

Mai havia tingut la vergonya de la visió de tot el miting d'en Saura al seu congrés en comptes de les notícies del 324. Mai no ho havia fet tv3 espero que no es repetixi i que qui en sigui responsable sigui separat del servei.

Vergonya i discriminació.

La força del vot.

Demà els nordamericans/es triaran el seu president. En un règim presidencialista com el seu, això implica triar al més poderós de la seva comunitat: entre altres coses serà el cap de l'exercit, el cap de les relacions internacionals, el cap de l'administració pública, etc. el cap de caps. Si pensem què significa en relació a la democràcia de seguida raonarem que és un sistema que, de fons, és un paradigma de democràcia. Si a més es va observant qui i com ha esdevingut president dels USA encara fa més patxoca democràtica ( estructural ). Qualsevol pot arribar a president dels USA, cal que la societat estigui mínimament preparada, calen contactes i diners, però qualsevol amb coneixement i treball pot ser-ho.

Ara tornant a casa, només els descendents d'una família poden ser presidents ( en la mesura dels presidents nordamericans ) d'Espanya, i el que és pitjor, mentre no canviin les coses, només aquest, a més, és de fet el President de Catalunya ( en els termes nordamericans ).

Això ho escric per tal com penso que cal tenir molta prudència alhora de blasmar el sistema electoral i polític nordamericà. Si bé guanyant tant un candidat com l'altre potser no canviarà la manera de tractar al món dels americans, el triat ho serà de veritat, hi haurà tria i la TRIA és el fonament de la llibertat i de la democràcia, que n'és l'expressió col·lectiva.

Jo no vull votar a les eleccions americanes, però m'agradaria que el meu vot a les eleccions catalanes tingués la profunditat i el pes estructural democràtics que té el vot a qualsevol poblet de cinc-cents habitants de Idaho.