Un tros de primavera.

Inici de l'anàlisi de raonabilitat.

Un cop o dos a la setmana em pregunto si això de ser independentista és racional o és irracional. Car si fos racional la tornada enrera fora impossible, és a dir, que si això de veure clar que o marxem de l'estat que ens volta o patirem fins a l'infinit et passa aleshores sumes per sempre més, així el resultat serà inevitablement favorable a la llibertat.

Avui no cal aprofundir-hi més, deixaré reposar el sil·logisme fins que pugui reveure-ho.

Esperança en el futur.

He vist que hi ha poques persones que suportin el compromís de tenir idees, pròpies o manllevades, i defensar-les. Ens hi estan acostumant aquests tertulians que ens prenen per vegetals i ens diuen què és el que cal dir que hom pensa en cada moment. Sobre tot es regracien en pontificar sobre les idees que tenen els que mai expressen les idees que ( qui ho sap del cert? ) se suposa que tenen.
Així ens iluminen els matins o les nit o les tardes amb el que opina la majoria ( o sigui el 10% que diu el que pensa més el 80% que no diu el que pensa ) que sempre sol ser el contrari d'idees progressistes o d'esperança. Sempre saben que cal ser prudents, perquè la majoria dels catalans i catalanes pensen que cal ser prudents; sempre saben que les coses que se sap ( per vots ) que opinen el 25 o 30 % de la població són cosa d'una minoria ( del 25% ) perquè el 75% pensa el contrari; sempre ho saben tot i sempre consisteix en baixeses mesquines i insulses.

Com si no hi hagués hagut suport al progrés i a l'alliberament, com si les grans manifestacions fossin cosa d'un dia esbojarrat d'aquests que la resta de l'any són mesells i prudents com si els qui van signar pel reconeixement de les seleccions catalanes fossin sòmines que un cop signat pensin el contrari.

Qui són els que menteixen? els polítics o alguns polítics? els periodistes o alguns periodistes?

Com diu el gag: reflexionem-hi. Jo no dono per perduda cap batalla i penso que la majoria dels catalans i catalanes ( tots els qui viuen i treballen a Catalunya-principat ) volen la independència i que si se'ls planteja la pregunta diran que sí. I no he trobat cap argument sòlid en contra d'aquest "pensament" en cap estudi ni enquesta ni cosa similar ni en les actituds de la majoria de la gent.

Juliol del 1939

L'orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l'orgull d'escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d'exili, veig en l'arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l'estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s'ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l'esperit.
La nostra esperança és invencible. Catalunya i el catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l'èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

A. Rovira i Virgili

nota: manlleu per tornar abrandats a sembrar, segar i collir. Extret del pròleg de " Memòries sobre l'èxode català " dels llibres de l'Avui de 1989 que reprodueixen una edició de 1940 i reedició de 1976.

Un palau bell i vell, però casa.

Què diem i què llegeixen. Independència 3.4

Els del rotllo ( paraula eufemística que van incorporar a l'argot uns joves independentistes ) tenim l'inconvenient que fem servir un llenguatge molt senzill però aspre per les persones que ens escolten o llegeixen. És un llenguatge ple d'arestes cantelludes ( molt argot, sovint massa ). Expressions simples, que resumeixen moltes hores de discusions ( a vegades anys de discusions ) en una espècie d'eslògans que, als ulls i orelles dels oients o lectors enlluernen i eixorden com si fossin bombes. Ens costa tornar-nos a explicar perquè estem tips d'explicar-nos i ho tanquem amb frases del tipus: "estic contra això", o " aquest és un espanyol ", o " és un ocupant ", o " és una actitut feixista ", o tantes i tantes altres que arriba un punt que les incorporem en brut en els nostres raonaments sense parar-nos a repensar-les per a altres oïdes.




Si emprem una sentència tipus " València és Catalunya" s'organitza una baralla de tres tipus: la dels del rotllo sobre què és què; la dels no iniciats ciutadans de Catalunya que entenen que no, que València és València, Oi?; la dels valencians sobre l'imperialisme dels catalans, els quals (els catalans del Principat ( alies Catalunya ) en un 80% per cent no entén res, i l'altre 20% es passen hores intentant explicar què vol dir aquesta expressió de solidaritat amb els germans valencians a qui no volem ni ocupar ni imposar la nostra manera de veure com ells han d'alliberar-se, si ho volen, cas que ho vulguin... Tot plegat molta complexitat derivada de simplificacions de l'argot.




El contingut i el to del llenguatge que emprem esdevé, també, una part del que sóm. El nostre urc de ser independentistes ens fa cantelluts front a persones que, essent-ho, no estan contaminades de les nostres hores i dies de discusions sobre el nom del país o sobre el color de l'estel de la bandera o sobre si tenim dret o no a parlar en català o sobre tants i tants debats que em fet per fabricar l'instrument ( alguns pensem que ho és ) polític que ens ha de servir per l'alliberament ( paraula també amb més contingut/s per als xops de política independentista que per a d'altres ).




El cas és que, fins i tot volguent-nos explicar, la complexitat se'm menja.




És per això que en la cerca de la senzillesa tothom fa servir els mots amb el significat que han anat adquirint per a cadascú, i igualment fa servir les expressions i les conceptuacions tal i com han anat essent emprades en la seva formació. Finalment si una persona ha de ser tan precisa en els seus continguts o formes triga molt a construir un missatge.



Hem de ser els millors, imparables, concisos, suaus, i precisos perquè altrament ens menystindran per inútils, pocapenes, radicals, violents i sectaritzats.