Maduresa independentista.

Avui he dinat amb un amic. He trobat en els nostres diàlegs espais de coneixement que em mancaven.

Hem parlat de la maduresa com a societat, no de la de la via ridiculista de la qual sóc ferm partidari, sino de la de la via formal. Ens calen persones madures, adultes, ex-adolescents, grans, formades com a persones, amb personalitat, ens calen persones que ho siguin per si mateixes, que es vegin i es reconeixin a si mateixes com el que són.

Em deia en Lluís que cal que no ens analitzem com abans de deixar les nostres colles ( de joventut ) cal que ens mirem com ho vam fer quan vam deixar la colla. No pot ser la colla la qui ens digui si els nostres drets són nostres, o quins són els nostres drets.

Tot això venia a tomb del fet que molts/es catalans/es s'analitzen amb els ulls i amb les categories dels espanyols/es, com si fossin part de la colla dels espanyols i l'opinió de la colla fos la cana de la mesura dels seus drets, deures, il·lusions, emocions, gustos, en fi tot. Dèia ell i jo que ja no ens sabem amagar darrera la colla, quan vam deixar-la vam començar a triar els nostres amics com a individus i en funció de la nostra pròpia cana. La pròpia cana és el que ens cal per alliberar-nos.

En la maduresa es troba la llibertat individual i la llibertat col·lectiva. No cal un messies, calen persones lliures que inevitablement seran part d'una societat lliure.