2009-01-24

Independència és llibertat?

Algunes paraules s'han de fer servir cada dia. Escriure-les, pensar-les, dir-les, xiuxiuejar-les, amoixar-les amb els llavis, sentir-ne la cadència amb l'oïda amatent, bressar-les com llaguts enmig de la mar, tenir-ne cura, raspallar-les, untar-les dels olis més preciosos.

Tot, per tal que no es marceixin en diccionaris il·lustres però tancats a les orelles dels qui només escolten. Els qui tenen la possibilitat de ser escoltats cal que les diguin, les paraules que calen. Dir cargol o sargantana ( que digué en Casassas ) o dir independència, a més d'agraïr-nos la oïda ens els fa més nostres. És com si en dir-les es materialitzessin un poc. També les fem més normals, menys transcendentals.

D'altra banda qui som sinó el què diem i fem. Algunes paraules tenen tot el que volen ser en elles mateixes. Cargol. Sargantana. Mar. Independència. Rierol.

2009-01-15

Els pixapins i altres mostres d'auto odi.

Una mica fart de tantes estupideses.


Llegia no fa ni dos dies una notícia esperpèntica relatada per matxucar els habitants de la conurbació de Barcelona. Es veu que en alguns entorns agrícoles certs forasters ( amb segona residència o amb primera però forans ) es queixen del soroll de les esquelles, o del de les campanes, o de la pudor dels fems; en conseqüència es veu que el pagès li posa sordina a les esquelles; i per rematar la performance un "articulista" recrea l'odi dels habitants de "les zones rurals de Catalunya" contra els pixapins, com si els pagesos no pixessin als pins o on calgui...


Un cop tenim l'escena, descabdellem:

PRIMER. Quants sonats es queixen de les esquelles de les vaques? Un o cent? Ja em perdonareu però crec que serà un, o sigui 1 ( a la conurbació hi vivim 3.500.000 persones, i , com a tot arreu, pobles inclosos, amb el percentatge corresponent de sonats). Qui és aquest sonat? i què punyetes hi fa a pagès? Segurament el qui es queixa i aconsegueix que un pagès posi sordina a les esquelles té mooooolta influència ( calers o altres tipus d'influències), sobre tot al poble d'on són les vaques i el pagès en qüestió.

SEGON. Aquest sonat que es queixa de les esquelles representa als pixapins/barcelonins que campen els caps de setmana pel camp divers de Catalunya? És a dir, és aquest el referent de la mitjana dels habitants de Barcelona? Doncs no, la major part dels fangues ( com jo mateix) el que cerquem fora de la ciutat és això esquelles, verd, pudor de vaca, de porc, olor de farigola o d'herba o res simplement sortim a conèixer la resta del país i a gaudir de lo bonic que era Catalunya quan el ciment no havia arribat a mar i a muntanya. I per adobar-ho, resulta que una part molt important de barcelonins som emigrants en relació a la resta de Catalunya, o sigui que tornem a casa dels pares quan sortim de ciutat. Vaja que el sonat de les esquelles és això, un sonat, que no representa ningú de la capital de Catalunya. És un individu/a que té problemes i que tranquil·lament podria ser del poble del costat del de les vaques i que ho fes només per emprenyar.

TERCER. La conclusió que els barcelonins no respectem el i al "territori", per què la fa l'articulista? Doncs crec que la fa perquè és molt fàcil ( i demagògic )enfrontar els uns amb els altres i, de pas, deixar clar que Els de Barcelona com que no volen el País tal i com és i el fan els "pagesos"( ja en parlarem de qui hi viu a pagès) que hi viuen, en realitat no són del País i per tant no tenen res a dir en relació al País. Sí, aquest és el tema:


"Els que viuen a Barcelona només són de Barcelona, no són de Catalunya, perquè ja veieu el que fan quan passegen,... voldrien canviar-ho tot, fins i tot posar sordina a les esquelles. Com que la majoria dels barcelonins són com el de les esquelles, aleshores Barcelona és una ciutat agressora com el de les esquelles i per tant cal blasmar els que surten de Barcelona perquè : - aquí cal afegir tot el reguitzell de tòpics patètics que diuen dels de Barcelona; que si parlem en castellà, que si som tibats, que si no sabem conduir, que si ho fonyem tot, que deixem escombraries al bosc, que si a Barcelona no hi pots anar perquè t'ho fan pagar tot ( com si no ho paguéssim i ho patíssim els que hi vivim) , que si fer el túnel és culpa dels de Barcelona, que si tenen la culpa que no es faci el túnel, que si..."


TERCER I MIG. Una feixuguesa molt estesa ( encara que potser és també un tòpic) és la mania de culpar a l'estiuejant ( que tots són de Barcelona ) de la visita d'inspectors de sanitat, o de les noves normes d'estabulació, o de les condicions de les carreteres, o del preu dels peatges o de la mossegada d'un ós a un caçador de senglars. Així se simplifica en una persona els mals del progrés o de l'excessiva reglamentació administrativa, o de l'ecologisme modern. Del preu alt del pinso la culpa és dels ecologistes ( de Barcelona), de tenir massa pisos de segona residència la culpa és dels de Barcelona ( per que hi viuen) car ningú recorda que algú del poble va vendre la terra per tal que una empresa ( que no sol ser de Barcelona) es fes d'or venent pisos, ara sí, als de Barcelona que volen passar els dies de festa lluny del cansament de la ciutat.


QUART. Ja n'hi ha prou. S'ha d'acabar amb el: tu si que ets bon noi/a, però els de Barcelona ja se sap... S'ha d'acabar amb les corrues de catalanoparlants preguntant-nos en castellà a ciutat. S'ha d'acabar amb els articulistes del " territori" contra la capital.

Un cop descabdellat concloc:

S'ha d'acabar, perquè si els barcelonins ens comportéssim com diuen els tòpics que ens comportem, els pixums haurien matat a tots els pins de Catalunya, les corts de porcs farien olor de mistol i el català no existiria.



Jo sóc de Barcelona i de Catalunya jo i tots els que viuen a Barcelona són de Barcelona i de Catalunya (tots, tots, tots) , i igual que la ciutat és de tots i de ningú també el País és de tots i de ningú. I ja em perdonaran els habitants del territori però jo crec que hi ha molts més "vilatans" que pagesos d'ofici. I ja perdonarà el "territori" però la Capital n'ha d'exercir per bé i per mal, tant si agrada com si no agrada als barcelonins com als que no en són, Barcelona ha d'exercir de Capital del País i també de Casal del País, ha de fer la seva feina, ser motor i ser aixopluc, donar i reclamar. I, si un poble no pot defensar les esquelles de les seves vaques que es miri sobretot el melic, no cal que miri a Barcelona, que ha de saber que Els de Barcelona ( el 99,99999 % dels de Barcelona) volen que les vaques portin esquella i que, si pot ser, soni.


L'auto odi comença en nosaltres mateixos, és per això que es diu auto odi, veiem un igual i l'odiem perquè ens hi veiem i voldríem que el mirall ens oferís una millor imatge de nosaltres. Però som el que som i el que ens cal és veure-hi les coses bones i millorar les dolentes.


Als de Barcelona ens cal tenir urc de nosaltres mateixos i gaudir del país amb respecte i decisió, el País és de tots. Me n'estaré prou de dir què han de fer els altres, però si que diré què penso que no haurien de fer ni tampoc jo, no hauríem de confondre una persona amb totes o amb la majoria de les persones que li són veïnes.

2009-01-11

Potser ja toca que cadascú faci la seva feina.

Un dia i un altre dia, van sorgint temes de debat entre els suposats independentistes. Ara el finançament, ara el suport a palestins o a israelians, ara el suport a obama, ara el de les seleccions, l'abastament d'aigua, l'abastiment energètic, el quart cinturò, ara...Ara i adès sempre trobem causes que ens ajuden a situar-nos els uns/es front als/les altres de manera que sempre tenim dos bàndols, com a mínim, i en segons quins casos entre tres i cent. Cada cop em costa més no ser escèptic en els bàndols. Cada cop tinc menys ganes de campanyes i demostracions massives. Cada cop deixo als impulsors ser responsables de la seva campanya i jo individualitzo i personalitzo el meu posicionament.

Això no obstant, no cal que cap de nosaltres abdiqui de cap de les causes que il·luminen el nostre camí vital ( a mi em plauen extraordinàriament les de la defensa de la llengua ). Però, cal que facin de tanca envers els nostres companys i companyes? És necessari que enfrontin germans les causes " amigues"? Dies ha que em queixava de l'oblit d'en Martí Marcó als companys de la Comissió de la Dignitat, doncs ho esmenen i incorporen la causa i endavant. És un exemple a seguir i, per si fos poc, ja han arribat a casa els llibres d'en Rovira i Virgili, la tasca JA feta és immensa.

Tenim, tanmateix, una tendència malaltissa a matxucar els detalls que no ens plauen de les campanyes alienes ( com la meva queixa als de la Dignitat, dec ser força de la ceba ). Recentement un article deia que no volia "patir" com el nou anunci de les seleccions catalanes, en realitat li era més pràctic desplaçar la responsabilitat en els altres, i " castigar" pel suposat fracàs de les seleccions directament als qui no en són responsables sinó " patidors".

Vull dir que comença a ser temps de positivar el que fan els altres, i si no ens hi veiem en cor, doncs com a mínim no emprenyem. I sumem, sumem poc a poc i constant, que mica a mica s'omple la pica, persistir serà perviure i perviure serà el millor futur per les noves generacions. Un dia i un altre hi ha més catalans i catalanes que volen ser lliures i , cada dia que passa ho sóm una mica més amb ells. Una de les gràcies de ser català és que no se'n neix sinó que se n'exerceix. I d'això es tracta.

Feinejar i fer la nostra part petita part de la casa és el futur.




Un cantants melòdics

Loading...