2008-12-14

Una lliura de carn? D'on?

Ara feia força dies que no endreçava cap escrit en el bloc. Però ja és això, es tractava i es tracta que no és una obligació, sinó un intent de mantenir un seguit d'entre sistemàtic i asistemàtic espai on anar fent més precisos els viaranys on ens movem. On em moc.

En el sentit més vague del terme, em preguntava si fou raonable (racional) que les caixes anunciessin un increment de beneficis ["un increment de beneficis més petit que el de l'any anterior"] el dia que vam saber que l'Euribor baixava, ja, per sota de leuribor del mateix del mes que l'any passat. Baixava..., però els beneficiaris només serien les caixes fins el mes dels trífids, atès que les revisions a la baixa dels INTERESSOS HAMBURGUESOS (jo en diria usuraris) no es produirien fins que fossin escanyades totes les economies domèstiques. Això no és un furt, ni tant sols maquinació per alterar el preu de les coses, ni cap tipus de falta administrativa atès que tot està especificat en la mare dels ous, un contracte de préstec signat davant notari ( que el pobre ja s'esforça a fer llegir als ingenus ja però vès, que hi farem, ..., seguim ).

També es trist que fos un Shilock i no un Fugar el protagonista teatral dels horrors dels manlleus, quan el cert és que van ser altres banquers, els hamburguesos, els inventors del ganivet amb el que els bancs i caixes delmen dia a dia, en ple segle vint-i-u, les rendes obreres.

Tots en seríem culpables, que diria un tertulià, si no fos que no, que no en són gens de culpables aquells que acceptaven i donaven una certa " confiança" als bancs i sobre tot a les caixes, que tal i com no reparteixen beneficis entre els seus accionistes les que no en tenen, no en voldrien treure de petits enganys o petits malsentesos sempre a favor de la confiança que per descomptat cal tenir envers els preservadors del sistema.

Resulta doncs que el sistema sembla que posa en valor el petit engany en la transacció a canvi d'un preu, i el sistema posa en valor al petit enganyador en el canvi de preu entre el que es compra i el que es ven. I, sobre tot, el sistema dóna valor al garant del sistema que posa un preu molt alt a cedir poc diner a un assalariat i posa un preu molt baix a rebre cada mes als seus dipòsits el salari d'aquest assalariat.

Tinc la sensació que d'aquesta crisi en sortirà molt més mal parat el sistema del que a primer cop d'ull i de talonari sembla. Conec molts treballadors ( els que ho són per compte d'altri i els que s'ho creuen això del treball i l'esforç ) que han acabat amb els bancs i sobre tot amb les caixes. Han decidit calladament abandonar-los, mica a mica sense que es noti, no fos cas que prenguessin mal. Abandonar el llast de la pueril confiança en el rostre amable del mostrador de les cases on els ordinadors preserven els esmolats arguments que prenen unça a unça, pessic a pessic el delme modern en forma de comissions i interessos.

No se si tindran èxit, no és ni tant sols és una revolta de vellut, s'assembla més al posat de les vaques que baixen el cap per menjar aprofitant que plou, però farà gràcia veure si d'aquí a tres o quatre anys aquestes cases de coleòpters apòcrifs tenen o no tenen increments de beneficis.

2008-11-21

Una vergonya ICV miting en directe a 324

Mai havia tingut la vergonya de la visió de tot el miting d'en Saura al seu congrés en comptes de les notícies del 324. Mai no ho havia fet tv3 espero que no es repetixi i que qui en sigui responsable sigui separat del servei.

Vergonya i discriminació.

2008-11-03

La força del vot.

Demà els nordamericans/es triaran el seu president. En un règim presidencialista com el seu, això implica triar al més poderós de la seva comunitat: entre altres coses serà el cap de l'exercit, el cap de les relacions internacionals, el cap de l'administració pública, etc. el cap de caps. Si pensem què significa en relació a la democràcia de seguida raonarem que és un sistema que, de fons, és un paradigma de democràcia. Si a més es va observant qui i com ha esdevingut president dels USA encara fa més patxoca democràtica ( estructural ). Qualsevol pot arribar a president dels USA, cal que la societat estigui mínimament preparada, calen contactes i diners, però qualsevol amb coneixement i treball pot ser-ho.

Ara tornant a casa, només els descendents d'una família poden ser presidents ( en la mesura dels presidents nordamericans ) d'Espanya, i el que és pitjor, mentre no canviin les coses, només aquest, a més, és de fet el President de Catalunya ( en els termes nordamericans ).

Això ho escric per tal com penso que cal tenir molta prudència alhora de blasmar el sistema electoral i polític nordamericà. Si bé guanyant tant un candidat com l'altre potser no canviarà la manera de tractar al món dels americans, el triat ho serà de veritat, hi haurà tria i la TRIA és el fonament de la llibertat i de la democràcia, que n'és l'expressió col·lectiva.

Jo no vull votar a les eleccions americanes, però m'agradaria que el meu vot a les eleccions catalanes tingués la profunditat i el pes estructural democràtics que té el vot a qualsevol poblet de cinc-cents habitants de Idaho.

2008-10-24

Avancem en molts camps.

El cas és que malgrat que anem en naus espacials de darrera generació en matèria de xarxes socials no podem, ni ens ho podem permetre, oblidar que una part important de la ciutadania no sap usar un ordinador ( una part ni en té ).

Ens cal compartir coneixement i crear tirabuixons de retrolimentació positius que facin que tota la nostra comunitat adquireixi aptituds per avançar junts cap al futur.

He posat l'enllaç amb una pàgina que m'ha ensenyat que no tinc més que una petita part de consciència del que fa tot de científic del nou univers xarxa. Teixim teranyines immenses però cal fer-les intercomunicatives. I sobre tot ser-ho nosaltres.

2008-10-14

Un viatge a Roma


Si mai feu un viatge a Roma feu-hi cap de la ma de http://www.romaqui.com/ una gent que són historiadors de l'art i que fan de la cultura la seva millor professió.


Hi vaig anar a finals d'estiu i visitar el vaticà i els museus vaticans fou una autèntica experiència cultural. Totes les complexitats de les nostres preguntes eren respostes amb eficiència per una guia que compartia amb nosaltres tant bagatge cultural que es feren interessants totes les sis hores ininterrompudes de visita.


No vam fer cap foto atès que els flaixos malmeten els frescos de les estances dels Borja però en penjo una del fòrum.

2008-10-01

Desolació nacional.

En Pere Izquierdo ja no és el director del MAC. Ara tots plorarem i a tots se'ns vendrà una explicació més o menys civilitzada dels motius.
Jo em penso que n'hi ha un de clar encara som una colònia i alguns encara es pensen que ens hem de mirar el país com si fos una colònia. En Pere veu el país com un país i així va plantejar el MAC com el museu del país tal i com anys ha van fer els fundadors. Ara en pro de la gestió i de no em entès què alguns dels no iniciats no hi ha doblers per l'arqueologia perquè n'hi ha d'haver per tot el que és cultura i a més això de l'arqueologia és una branca de les ciències no se què...

Diguem que jo hi entenc poc de museística, de fet gens, només soc un usuari escadusser, cada any uns quants cops, però el que vaig veure a Empúries fa anys i el que he vist enguany és com la foscor i la claror, el passat i el futur. I m'hauria plagut no sabeu com que continués la persona que va fer possible la millor idea de país que reflecteix l'Empúries d'avui.

2008-09-24

Inici de l'anàlisi de raonabilitat.

Un cop o dos a la setmana em pregunto si això de ser independentista és racional o és irracional. Car si fos racional la tornada enrera fora impossible, és a dir, que si això de veure clar que o marxem de l'estat que ens volta o patirem fins a l'infinit et passa aleshores sumes per sempre més, així el resultat serà inevitablement favorable a la llibertat.

Avui no cal aprofundir-hi més, deixaré reposar el sil·logisme fins que pugui reveure-ho.

2008-09-10

Esperança en el futur.

He vist que hi ha poques persones que suportin el compromís de tenir idees, pròpies o manllevades, i defensar-les. Ens hi estan acostumant aquests tertulians que ens prenen per vegetals i ens diuen què és el que cal dir que hom pensa en cada moment. Sobre tot es regracien en pontificar sobre les idees que tenen els que mai expressen les idees que ( qui ho sap del cert? ) se suposa que tenen.
Així ens iluminen els matins o les nit o les tardes amb el que opina la majoria ( o sigui el 10% que diu el que pensa més el 80% que no diu el que pensa ) que sempre sol ser el contrari d'idees progressistes o d'esperança. Sempre saben que cal ser prudents, perquè la majoria dels catalans i catalanes pensen que cal ser prudents; sempre saben que les coses que se sap ( per vots ) que opinen el 25 o 30 % de la població són cosa d'una minoria ( del 25% ) perquè el 75% pensa el contrari; sempre ho saben tot i sempre consisteix en baixeses mesquines i insulses.

Com si no hi hagués hagut suport al progrés i a l'alliberament, com si les grans manifestacions fossin cosa d'un dia esbojarrat d'aquests que la resta de l'any són mesells i prudents com si els qui van signar pel reconeixement de les seleccions catalanes fossin sòmines que un cop signat pensin el contrari.

Qui són els que menteixen? els polítics o alguns polítics? els periodistes o alguns periodistes?

Com diu el gag: reflexionem-hi. Jo no dono per perduda cap batalla i penso que la majoria dels catalans i catalanes ( tots els qui viuen i treballen a Catalunya-principat ) volen la independència i que si se'ls planteja la pregunta diran que sí. I no he trobat cap argument sòlid en contra d'aquest "pensament" en cap estudi ni enquesta ni cosa similar ni en les actituds de la majoria de la gent.

2008-09-01

Juliol del 1939

L'orgull de ser català culmina, per a un escriptor, en l'orgull d'escriure en català. Tot escrivint el meu primer llibre d'exili, veig en l'arrenglerament dels mots catalans la prova que han fracassat els folls opressors de Catalunya. No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l'estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostra pàtria, significa que la guerra no s'ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i la de l'esperit.
La nostra esperança és invencible. Catalunya i el catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l'èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

A. Rovira i Virgili

nota: manlleu per tornar abrandats a sembrar, segar i collir. Extret del pròleg de " Memòries sobre l'èxode català " dels llibres de l'Avui de 1989 que reprodueixen una edició de 1940 i reedició de 1976.

2008-07-11

Què diem i què llegeixen. Independència 3.4

Els del rotllo ( paraula eufemística que van incorporar a l'argot uns joves independentistes ) tenim l'inconvenient que fem servir un llenguatge molt senzill però aspre per les persones que ens escolten o llegeixen. És un llenguatge ple d'arestes cantelludes ( molt argot, sovint massa ). Expressions simples, que resumeixen moltes hores de discusions ( a vegades anys de discusions ) en una espècie d'eslògans que, als ulls i orelles dels oients o lectors enlluernen i eixorden com si fossin bombes. Ens costa tornar-nos a explicar perquè estem tips d'explicar-nos i ho tanquem amb frases del tipus: "estic contra això", o " aquest és un espanyol ", o " és un ocupant ", o " és una actitut feixista ", o tantes i tantes altres que arriba un punt que les incorporem en brut en els nostres raonaments sense parar-nos a repensar-les per a altres oïdes.




Si emprem una sentència tipus " València és Catalunya" s'organitza una baralla de tres tipus: la dels del rotllo sobre què és què; la dels no iniciats ciutadans de Catalunya que entenen que no, que València és València, Oi?; la dels valencians sobre l'imperialisme dels catalans, els quals (els catalans del Principat ( alies Catalunya ) en un 80% per cent no entén res, i l'altre 20% es passen hores intentant explicar què vol dir aquesta expressió de solidaritat amb els germans valencians a qui no volem ni ocupar ni imposar la nostra manera de veure com ells han d'alliberar-se, si ho volen, cas que ho vulguin... Tot plegat molta complexitat derivada de simplificacions de l'argot.




El contingut i el to del llenguatge que emprem esdevé, també, una part del que sóm. El nostre urc de ser independentistes ens fa cantelluts front a persones que, essent-ho, no estan contaminades de les nostres hores i dies de discusions sobre el nom del país o sobre el color de l'estel de la bandera o sobre si tenim dret o no a parlar en català o sobre tants i tants debats que em fet per fabricar l'instrument ( alguns pensem que ho és ) polític que ens ha de servir per l'alliberament ( paraula també amb més contingut/s per als xops de política independentista que per a d'altres ).




El cas és que, fins i tot volguent-nos explicar, la complexitat se'm menja.




És per això que en la cerca de la senzillesa tothom fa servir els mots amb el significat que han anat adquirint per a cadascú, i igualment fa servir les expressions i les conceptuacions tal i com han anat essent emprades en la seva formació. Finalment si una persona ha de ser tan precisa en els seus continguts o formes triga molt a construir un missatge.



Hem de ser els millors, imparables, concisos, suaus, i precisos perquè altrament ens menystindran per inútils, pocapenes, radicals, violents i sectaritzats.

2008-07-04

Independentista en acció.

Ara sí que em trec el barret.

2008-06-09

Sort Joan.

Un dia d'aquests ens farem vells. Mentre això no arribi alguns dels de la nostra generació tenen moltes responsabilitats ( a més de pujar la canalla ) en els afers comunitaris. Un d'ells, en Joan Puigcercós, té la sort i la responsabilitat de comandar els propers anys Esquerra, el partit dels independentistes catalans.
Ja feia sis o set anys que calia aclarir qui era responsable de què en el partit. Avui el responsable és ell. Li caldrà tot el suport possible perquè encara que hi ha algunes persones benintencionades però excessivament recargolades que pensen que pot ser dels altres, no cal que s'equivoquin ÉS DELS NOSTRES, un dels nostres, i caldrà que així ho fem saber als espanyols en tot moment, és dels nostres i ens representa a tots i cal dir-ho i fer-ho saber.

Via fora.

2008-05-26

Espero que guanyi el més fort.

Cal que un dels nostres es faci responsable de dirigir-nos. No interessen ara direccions col·legiades ni voluntats col·lectives. La bicefàlia o multicefàlia només ens ha servit per amagar els responsables de les decisions, i això ens ha anat malament. Els nostres votants no tenen clar de qui va ser la idea de donar validesa a assemblees no vinculants per votar que no a l'estatut o de qui va ser la idea de fer el nul polític o de qui va ser la idea d'amagar que alguns dirigents del partit volien el si o de qui va ser la idea de vagarejar per la indecisió o de qui va ser la idea de muntar embaixades sense embaixadors o de qui va ser la idea de tenir tantes idees i cap responsable ni de tenir-les ni de fer-les complir ni de ser responsable de les conseqüències fossin bones o dolentes ni de qui va ser la idea de salvar un polític que s'equivocà fent patir tot el partit.

Està clar que la solució és el 7 de juny però jo faré el que haig de fer.

2008-05-13

Sobre banderes i llibertats.

Enganxo en el cos del missatge un escrit d'un dels fòrums del la www.sempre.cat on en Lluís ens explica perquè la crema de símbols ( en aquest cas banderes) no és delicte als USA sinó un dret.


"No, no és punible ni considerat un crim als Estats Units fer res contra la bandera, almenys no en la legislació civil. Tant alguns estats com el govern federal ho han intentat en diverses ocasions, però la Cort Suprema dels EUA ha resolt sempre la inconstitucionalitat d'aquestes lleis perquè estarien en contradicció amb la Primera Esmena relativa al dret a la llibertat d'expressió. La Constitució, deia la Cort, té com a objectiu fonamental protegir els drets individuals, i fer alguna cosa contra una bandera no pot ser considerat un atac a cap dret individual, per la qual cosa el dret individual a la llibertat d'expressió ha de prevaldre. Un enfocament interessant a la llum de la insistència tossuda d'alguns polítics espanyolistes que les col·lectivitats no tenen drets, només els individus...però a Espanya té més drets un drap que representa una col·lectivitat que no un individu que expressa una opinió!
Hi ha, però, iniciatives que intenten introduir canvis per crear una figura, la "desecration of the flag", que podria ser en cert sentit equivalent a la "ofensa a la bandera" espanyola. La més sonada i recent és l'esmena a la Constitució presentada el 1995, que otorgaria poders al govern federal i els estats per legislar en aquest sentit, i que va rebre el suport de la Casa dels Representants del Congrés, tot i que encara li queda un llarg procés per fer per poder arribar a formar part de la Constitució.
Hi ha tot un seguit de normes, anomenades "flag etiquette", que se suposa que cal observar i segons les quals hi ha coses "no permeses" de fer amb la bandera. Però no hi ha un reglament punitiu o repressiu associat. Si fos així, les presons dels EUA estarien plenes de gent castigada per "flag desecration". Mireu si no una slecció d'aquestes normes:
- La bandera no pot ser cosida ni estampada en cap peça de roba - No es pot cobrir una taula amb una bandera - No es pot usar la bandera per a finalitats publicitàries ni comercials - Està prohibit incloure la bandera en cap uniforme esportiu o roba d'equip
Si voleu més informació: http://www.usflag.org
Lluís Gons Saga "

2008-05-10

Maduresa independentista.

Avui he dinat amb un amic. He trobat en els nostres diàlegs espais de coneixement que em mancaven.

Hem parlat de la maduresa com a societat, no de la de la via ridiculista de la qual sóc ferm partidari, sino de la de la via formal. Ens calen persones madures, adultes, ex-adolescents, grans, formades com a persones, amb personalitat, ens calen persones que ho siguin per si mateixes, que es vegin i es reconeixin a si mateixes com el que són.

Em deia en Lluís que cal que no ens analitzem com abans de deixar les nostres colles ( de joventut ) cal que ens mirem com ho vam fer quan vam deixar la colla. No pot ser la colla la qui ens digui si els nostres drets són nostres, o quins són els nostres drets.

Tot això venia a tomb del fet que molts/es catalans/es s'analitzen amb els ulls i amb les categories dels espanyols/es, com si fossin part de la colla dels espanyols i l'opinió de la colla fos la cana de la mesura dels seus drets, deures, il·lusions, emocions, gustos, en fi tot. Dèia ell i jo que ja no ens sabem amagar darrera la colla, quan vam deixar-la vam començar a triar els nostres amics com a individus i en funció de la nostra pròpia cana. La pròpia cana és el que ens cal per alliberar-nos.

En la maduresa es troba la llibertat individual i la llibertat col·lectiva. No cal un messies, calen persones lliures que inevitablement seran part d'una societat lliure.

2008-05-02

Despengem banderes. No visquem de genolls.Llibertat Frankie



Llibertat Frankie. Llibertat. Llibertat.

Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat Llibertat








El mapa és d'en Marc d'Estat Propi

2008-04-20

Independència i llengua. 3.3

Fa uns dies que un pes indefinit m'impedia escriure res però avui he llegit un article al directe.cat que m'ha tornat a la militància.

Per mi i per la major part dels independentistes s'ha acabat la fase de la queixa i estem en la era de l'acció. Cal exercir els drets que tenim, que tinc si més no jo. Cal exercir tots els drets, el darrer que cal exercir és el dret de queixa. Cal autodefinir-nos cada dia. Com a consumidors, un dels drets més importants en el nostres sistema econòmic és el dret a consumir, o no fer-ho, un determinat producte. Igual que els empresaris/es tenen el dret a intentar-nos vendre el que vulguen, nosaltres tenim dret a no comprar-ho. Així que, si jo no compro cap llibre en castellà, simplement estic exercint un dret com a consumidor. No cal que entrem a l'esfera político-social dels drets. Cal que ens mantinguem a l'esfera bàsica de drets econòmics del sistema de "lliure mercat" ( tu vens el que vulguis, jo compro el que vull ).

Que ningú no ens enganyi. Si en una llibreria el 90% de l'aparador són llibres en castellà el llibreter està adreçant un missatge concret, vol que el 90% dels seus compradors comprin llibres en castellà. Si en una llibreria el 90% de l'aparador són llibres en català el llibreter adreça el missatge de mercat als potencials consumidors que ell vol és a dir, vol que el 90% dels seus clients/es comprin llibres en català.

Tots vulguem o no estem adreçant missatges amb continguts de mercat concrets. O sigui que els editors també n'emeten de missatges de mercat i els caldria evitar posar-hi capes d'excuses político-socials.

És a dir i parlant d'un antic llibre, alguns consumidors (jo ) vam esperar ANYS a que en Parcerisas i l'editorial Vicens Vives publiques la segona part d' El senyor dels anells i més ANYS per tal de poder llegir en català la tercera part. Però quan un hom és un consumidor, ho és, si un vol roses, vol roses i no clavellines.

En l'era de l'acciò l'ús i exercici de drets per part de la meitat de la població farà que per si sol el mercat defineixi un espai independent.


http://in.directe.cat/roc-casagran/bloc/llibres-llengues-propia-i-forana-i-altres-girs-de-llegenda

2008-04-08

A qui aprofita?

Quan vaig començar aquest bloc em vaig trobar que la xarxa ( la informàtica ) em començava a solucionar problemes que, de petit, em donaven les escasses biblioteques que vaig visitar i avorrir. En primer lloc diaris ( ddiiaarriiss ) de tot el món que em proveeixen de notícies fresques sense intermediaris autòctons o colonials ( i, on no m'hi arriben els meus escassos coneixements de llengües, amb traductors automàtics ). En segon lloc espais on la ubicuïtat és quasi existent i per tant puc assitir a converses que en el passat requerien la meva presència física. En tercer lloc la quasi obligació d'escriure que implica el bloc fa també que les converses siguin menys etèries i redundants que les estrictament orals, i també que siguin més meditades i incloguin ( normalment ) retalls, resums, versions posteriors i tots els elements més característics de l'escriptura.

Un altre component, ja deixant l'enumeració principal, és el tema dels comentaris, que són la conversa dins la conversa. El que aporta la xarxa no és la creació de l'excursus o del circumloqui sinó del registre d'ambdós inscrits en uns determinats entorns discursius.

A conseqüència de generar un bloc ( gratuït ) se'm generí la necessitat de crear-ne un altre d'enllaços rss per estar al dia de les notícies internacionals http://monnou.blogspot.com/ i del col·lapse d'aquest un de nou amb una secció per a Europa que encara està en formació http://noticieseuropa.blogspot.com.

En el bloc principal, pensat com a dipòsit d'escrits, es començaren a produir situacions de dubte entre la llibertat personal i la publicitat del mitjà. Tot i l'escassetat de lectors no deixa de ser d'abast públic i per tant cal actuar com si hom estengués la roba al balcó, balcó que per cert és a l'abast de tothom.

Finalment un fet importantíssim ( per a mi ) es pot escriure fins a l'infinit o fins a la següent línia, i el principal amb cançó de capçalera de la meva àvia Teresa al cel sia " que diguin el que vulguin que jo ja estic content ".

2008-04-03

La constatació de la condició d'esclaus.

En tota l'estupidesa de la gestió de la set... ningú ha pensat de qui són propietat les instal·lacions de captació i distribució de l'aigua? Algú ha pensat en la submissió que implica que una ministra espanyola ens digui que l'aigua que surt de les muntanyes i va a l'Ebre no la pot gestionar el govern català.

Com deia fa uns dies ara ens faran pagar l'aire perquè com que el que respirem ha estat "millorat" per empreses supraautonòmiques la gestiona el ministro del aire i no la conselleria de la pudor.

Tal i com ens apunten observadors atents http://blocfpr.blogspot.com/2008/04/afirma-monz.html

Resar o no resar és essencial pels creients però pels afectats per les coses de l'ací seria millor desapuntar-se en massa de la via ridiculista i obrir la via patetista.

2008-03-20

Referencia per a qualcú que ha tramès un comentari

Anònim segle XXI rep una forta abraçada i sigues feliç. És totalment gratuït, això sí no desgrava. Però allibera molt.

2008-03-17

He trobat el primer referent de la nostra maduresa com a poble.

Ridiculisme: DAVID DURAN, insigne escriptor garrafenc, va proposar el 1996, al seu llibre CATACONYA, LA VIA RIDICULISTA D'ACCÉS A LA INDEPENDÈNCIA (ed. La Magrana) aquesta teoria. Bàsicament, el ridiculisme proposa que els catalans es posin a fer tota mena d'accions tan estrambòtiques i ridícules que les potències colonials decideixin retirar-se dels territoris ocupats de pura vergonya aliena. Seguint les seves petjades, va néixer durant el 2003 el MOVIMENT RIDICULISTA D'ALLIBERAMENT NACIONAL (PROVISIONAL), més conegut com MRAN-P . Diversos col.lectius han realitzat accions ridiculistes més o menys ortodoxes (Comando Avellana, L'Escamot d'Alliberament Nacional dels Barrets...)

2008-03-13

Malgrat tot avancem.

En aquests dies es fa estrany no parlar de nosaltres. Es fa necessari regirar diaris i visitar webs a la recerca d'opinions i notícies del que passa al si d'Esquerra. Ja n'he llegit i visitat un munt. En tots els casos, aquesta vegada, hi veig més moderació, opinions més contingudes ( a banda dels típics insults sense contingut ) i centrades en el que passa i en que hom vol que passi. Els espantaocells de sempre també diuen que esgaripem però veig molta més profunditat en els que no atien l'odi i la rancúnia. Suposo que deu ser que veig el que vull veure.

Tanmateix cal seguir. Després de més de mitja vida esmerçada en millorar i millorar-nos sembla que ho aconseguirem ( millorar, lo de la independència també però a mig termini ). Uns per necessitat i altres per elecció ens proposen que fem coses i que les fem seriosament i constant, serà que pensen que si ens ho proposem podrem fer-ho.

Seguir la Via Ridiculista ( cornuts i pagar el beure ) ha fet avançar tot el moviment atès que el qui pot fer el ridícul amb convicció també pot esdevenir seriós si s'ho proposa. Fixem-nos en l'estupidesa de donar un premi (vot) a qui t'ha fet gastar centenars d'euros per anar a treballar. Fixem-nos en el patetisme de donar vots als que et diuen que ets un aprofitat que manlleves i no tornes. Fixeu-vos que cada vegada que hi ha eleccions podem rectificar, o poden rectificar, i deixar d'escopir de cara al vent i provar de remar-hi a favor. Ja se sap que els independentistes no sóm perfectes ( hi es publica cada dia ) però faria il·lusió que de tant en quant poguéssim arrossegar els amics coneguts i saludats a l'aventura de la llibertat.

2008-03-09

Independentistes?

Avui, després de votar he pensat que mentre uns donem suport a tots els fronts de lluita, des del Moviment Ridiculsta d'Alliberament Nacional fins a la forma més institucional de l'independentisme ERC, passant per totes les organitzacions.Altres no.

Pensem en la nostra força.

2008-03-07

Imparables, així cal que ens tornem.

Cal tornar al manifest dels imparables per enfonsar dins un forn encès les excrecències que dia a dia produeixen les nostres mediocres elits.

No ens cal que patètics opinadors ens intentin convèncer que no opinen.
No ens cal escoltar enginyers amagats sota la tècnica per saber que són responsables de la seves mancances intel·lectuals.
No ens cal que els metges facin experiments per saber que un dia o altre morirem encara que no ens agradi saber quan.
No volem artistes que usen la nostra ignorància per vendre no res.
Qui llença una pedra ha de saber que en rebrà i fer-ho és la seva obligació. Fem-ho.

Qui escriu és responsable, opina, fereix, crea o destrueix.

Val més saber-ho i dir-ho. Amb cada mot podem finir. Siguem-ne responsables i que no ens pari res.

Uns poetes " imparables"

CONTRA LA INSIGNIFICANÇA
‘‘La moderació i la prevenció contra la desmesura
són les larves més nocives que ataquen
l’esperit artístic. La literatura amplia la vida:
l’allibera de les capitulacions, la porta al límit, juga
al tot o res. Tot escriptor ha de pretendre la
transformació del món: cada poema és l’art, la
política, la moral i la societat que han de venir.
Aquest és el nostre projecte literari.
”Som el present. Som antics. Som premoderns.
Som romàntics. Sense poesia no hi ha literatura
que valgui, i no concebem la poesia sense una
actitud d’heretgia, dissidència i vessament. Tota
escriptura ha de ser promíscua i lasciva, ha de
posseir i ser posseïda. Creiem en el desig com a
impuls de les veritats i de la vida. Som l’endemà de
l’ara.
”Abominem d’estètiques mel·líflues i cofoies
que malbaraten els valors de la tradició i cultiven
l’enveja, la rancúnia i l’humor dels impotents.
Abominem de l’escriptor gandul, de l’obra modesta
i banal, del vers entès com a equació a resoldre.
No som artesans: la permanència només és
fruit de la màxima ambició. Que s’apartin els taxidermistes
de la llengua i de l’estil: nosaltres fecundem
allò que ells volen mort.
”Qualsevol dogma, qualsevol apologia de les
pors i les febleses de l’individu, qualsevol sacralització
del victimisme, són obscens i mereixen el
nostre menyspreu. Estimem, en canvi, el risc que
ens porta a l’inaudit, a l’emoció, al gaudi estètic.
Estimem els poemes que desemboquen en l’impacte,
que ens fan veure l’invisible, que ens fan
sentir com mulla el foc i que trenquen la mediocritat
expressada en paraules fades, estantisses i
incolores.
”Defensem una cultura que recuperi els autors
oblidats per la insolvència de la crítica, el silenci de
l’acadèmia i la mandra mental de la nostra societat.
L’anivellament a la baixa promogut per la perversió
de la indústria i l’excrescència del consum ens
porta a la niciesa, a la infantilització col·lectiva i a
l’autodestrucció. Reclamem que la poesia torni a
dignificar la cultura, i volem que l’esplendor creativa
i l’intercanvi d’idees refundin el nostre món.
Som els qui obrim les portes del mil·lenni:
brindem davant el ventre obert de l’enemic.”

2008-03-04

Encara resta espai al plaer

Estava fent proves a la xarxa i la companya I ara què? m'ha fet afegir una nova possibilitat al bloc. Espero que no sigui il·legal o similar.



powered by ODEO

powered by ODEO

2008-02-27

Les notícies de Còrsega no ens les hauríem de perdre

La veu Corsa per excel·lència serà desterrada. Que pensaríem si li passes a na Maria del Mar Bonet?

2008-02-16

Esgotament o relax.


Vint-i-cinc dies després del darrer correu no queda molt clar si generar escrits com a obligació és rendible als ulls de ningú. Dies ha, vaig rebre un correu d'una Montanyà que em demanava qui érem i que hi feiem amb un domini.cat. Encara no li he respost però ho faré si més no per dir-li que venim del Montanyà de Seva o sigui del melic de nosaltres. Però el més important és dir-li que anem enllà vers els estels més llunyans. Sóm, i en això existim.


Ho comentava perquè tots els indicis ens fan creure que veurem l'alliberament de les nostres estructures de govern. Després ens tocarà a nosaltres.

2008-01-15

Retorn a la feina.

Avui veient que feia un mes que no havia escrit res al bloc pensava en els motius.

Una de les raons és que aquesta vegada ni tant sols la meva militància dins el ridiculisme em donava cobertura. No és que no es pugin dir coses és que no em venia de gust escriure res. En això defenso el dret a ser amo dels silencis. Un cop escrites, les paraules són de tothom menys del qui ja les ha escrit. Qui les ha escrit n'és el responsable no pas l'amo.

Bé, penso que, per simplificar, cal votar a en Joan Ridao, jo ho faré.

Si més no, s'ho mereix. No només com a membre honorari del MRAN que ha contribuit a enaltir, sinó perqué si.

69.988 mots de moment

Un cantants melòdics

Loading...