2009-12-12

Si ! Ja hem guanyat.

Un debat eixorc demana que no ens deixem entelar la vista amb el moviment independentista. És que no ens l'entelem el que fem és esbargir la boira mirar el vent de cara i caminar cap a la llibertat deixant enrera les cadenes i els grillons que fa molts anys ens van posar al cervell els vencedors d'una guerra. Aquest cop guanyarem la raó i exercim la llibertat de dir-ho i fer-ho i ja aixecarem després les persianes de les nostres botigues i dels nostres tallers per seguir treballant, com sempre hem fet. Però aquest cop després de guanyar, després de guanyar sense cap violència, després de guanyar net, perquè només el fet de votar ja és la victòria i cal saber-ho i dir-ho. Hem guanyat. Passi el que passi, sigui quin sigui el resultat, als nostres ulls i per nosaltres mateixos i mateixes ja hem guanyat. I certament pel món (ells inclosos) també haurem guanyat.

La victòria és en el vot mateix.

2009-11-19

Un feixista té un carrer a Barcelona!!! Ramiro de Maeztu.

Qui fou Ramiro de Maeztu?



Perquè encara té un carrer a Barcelona?

http://w10.bcn.cat/APPS/nomenclator/frcontent.jsp?idioma=0

Desde los días previos a la proclamación de la República colaboró en el movimiento y la revista Acción Española (que él propuso denominar Hispanidad), escribiendo también la presentación de la misma, que se publicó sin firma, y mereció el Premio Luca de Tena otorgado por el diario ABC. Desde el número 28 de la revista, Maeztu figuró formalmente como su director, y lo fue hasta el último número, el de junio de 1936.
En esta última fase su pensamiento intensifica su relación con el viejo tronco de pensamiento tradicionalista español (Donoso Cortés, Menéndez Pelayo, etc.), y mantiene afinidades con los teóricos del Integralismo Lusitano. Este ideario en pro de la civilización hispánica y católica, desarrollado en sus artículos en Acción Española, fue recogido en su libro Defensa de la Hispanidad, que se convirtió en su obra más influyente y en exponente de doctrina universalista. Terminó militando en Renovación Española, desde el que se significó por su oposición al régimen de la Segunda República, del que fue diputado en las Cortes por Guipúzcoa (1933–1935).
Al inicio de la Guerra Civil Española, fue detenido por fuerzas

La revista Acción Española fue una publicación editada en Madrid desde diciembre de 1931. Se publicó hasta junio de 1936, salvo tres meses de suspensión gubernativa, de agosto a noviembre de 1932, con un total de 88 números. De ideología ultra católica y monárquica, aunó en sus páginas a los intelectuales y políticos contrarios a las ideas republicanas y se convirtió en el órgano doctrinal de la sublevación franquista.
Desde sus páginas se llevó a cabo un ataque sistemático contra las proclamas republicanas y contra los mismos intelectuales y políticos ligados a ésta. Fueron habituales también las arengas antisemitas, de inspiración francesa, que eran utilizadas como armas arrojadizas contra sus contrincantes ideológicos, a quienes acusaban de estar vinculados, además de a la masonería, al llamado "judaísmo internacional".

2009-11-02

La meva impressió del MAC. Museu d'Arquelogia de Catalunya


Diumenge passat al matí vam anar al MAC amb el meu fill. Ens ho vam passar molt bé,..., sobre tot jo que feia molt temps que volia fer-hi una passejada.

Com que una persona em va comentar que li interessaven les percepcions dels visitants i els motius pels quals no hi havia anat encara, he pensat que si no s'ho pren malament ningú intentaré fer un exercici d'avaluació, espero que propositiu.

1 L'aspecte general del museu és bo. Fa goig entrar-hi i passejar per les sales.

2 Les peces estan molt ben exposades,...per a persones de metre setanta..., vaig haver d'aixecar manta vegades el meu fill. Tot i que encara no hem provat les activitats per nens i nenes penso que el museu ha de ser visible des de més avall, si més no per les persones amb cadira de rodes.

3 Les explicacions de les peces són prou explicatives... però crec que una autovisita requereix algun element més que aquestes explicacions en plaques (que per cert estan molt ben posades).

4 Una altra cosa, potser producte del meu desconeixement, penso que el que és verament original de les nostres terres és la cultura autòctona, i per tant el que poden cercar suposats visitants d'altres països al nostre museu és probablement veure-hi coses que no poden veure enlloc del món. Tot i la importància autojustificativa del nostre passat romà i de les influències gregues i fenícies, el que singularitza el nostre museu és el nostre paleolític, neolític, bronze i sobre tot el període en el qual els nostres avantpassats van crear el nivell definitiu de civilització, l'escriptura. Els Ibers, els nostres ancestres culturals, hi són òbviament però no hi són centre sinó perifèria de Roma.

5 Hi ha altres coses que em feren pensar en perquè no hi vaig sovint: com s'hi arriba? amb el 50 o amb el 55 o amb metro o ...? la veritat és que jo hi vaig pujar amb cotxe i aparquí a l'hotel de la fira, però em costà més l'aparcament que el tiquet d'entrada.

Crec que tinc més arguments per ajudar a conèixer el MAC però en faré un altre post.

2009-10-31

Perquè la humiliació extrema davant d'Espanya?

Ahir vaig veure les imatges dels detinguts del psc de Santa Coloma i de cdc. No recordo haver vist mai uns detinguts emmanillats recollint bosses d'escombraries blau elèctric on hi tenien les "pertinences", tot això davant de les càmeres de televisió,abans d'entrar a l'Audiència a declarar davant d'un jutge. Als terroristes els amaguen la cara amb les jaquetes. En el supòsit, plausible, que dos alts càrrecs del psc i dos ex-alts càrrecs de convergència siguin de veritat delinqüents. Penso que se'ls hauria de tractar com a delinqüents comuns o com a mínim com a assassins execrables, però penso que el racisme anticatalà s'ha instal·lat en totes les esferes del poder estatal.

2009-10-24

Com arribem a la Independència. 3.5

Conreem individualment el procés. Primera part.

Una manera de ser molt curosos amb el resultat final del procés independentista de Catalunya serà l'ús dels mitjans adequats per arribar-hi, la finalitat esdevé definida pels mitjans emprats en dirigir-nos-hi. La suma, la cooperació, la solidaritat, l'agermanament, la inclusió, la democratització del procés, l'excel·lència en la gestió del procés, compartir i explicar el procés en l'entorn internacional, el respecte als estats que ens acomboiaran en el procés, la col·laboració amb les institucions que ens acolliran al final del procés, la formació dels i les nostres representants nacionals i internacionals, la persistència, l'amabilitat en la forma i la contundència i fortalesa en el fons. Cal afegir a aquests elements molts d'altres que coadjuvaran el procés, faran de catalitzadors o de multiplicadors. Cal excloure elements desacceleradors, divisors, ofensius, inics, en fi tots aquells elements que endarreriran el procés.
El resultat final serà el de la fòrmula que acabi a la pissarra del procés.

En els temps que ens ha tocat viure caminem cap a l'alliberament,o més ben dit, cavalquem cap a l'alliberament amb velocitat i fermesa però a més de pujar al cavall cal que totes les persones que participen o que volen participar en el procés tinguin clar que cal afegir elements que sumin, multipliquin o facin créixer els resultats generals. Potser és més positiu pel procés global conèixer tres idiomes que no pas participar a totes les manifestacions que es convoquin; potser és més positiu sacrificar les ganes d'engegar a dida algú i en comptes d'això afavorir un intercanvi en català. Cal afegir raó i coneixement al cor i a l'estómac.

2009-10-22

Cercant, buscant paraules boniques.

Ja tinc una edat i recordo, no només "la" Norma que fou una noieta de la post transició, sinó que recordo perfectament que jo li deia sellos als segells i busson a la bústia. A cap de nosaltres, en aquell temps nens, ens va afectar el més mínim canviar el nom de les coses i tornar-los el seu nom veritable. Ni ens afectaven els pericais o toutains ni ens treia la son cap collonada de si érem o no érem purs o lletraferits o el que sigui perquè simplement ho apreníem tot. I quan dic tot vull dir tot. Si un hom es posa a aprendre anglès no li ensenyen el fantàstic llenguatge dels barris obrers de manchester perquè no és un llenguatge, és una manera de parlar un llenguatge, i a cap mestre d'anglès se li acudiria basar la seva professió en negligir els mots anglesos i afegir-hi gal·licismes i llatinismes. Per tant ja comença a ser hora que els "MESTRES" de la nostra llengua ens tornin a dir els veritables noms de cada cosa.

Us poso un exemple bonic: el bedoll, que és un arbre de pell blanca de la que s'extreu l'àcid acetil salicílic, a casa meva en diem beç, ja d'adolescent en no veure'l mai escrit així vaig consultar l'Alcover-Moll i resulta que si que n'hi diuen (n'hi deien als temps de mossèn Alcover) així en molts altres llocs, curiosament a la major part de territori oriental on n'hi ha d'aquest arbres de forma natural. Recentment, fa un any, a l'alt pirineu un guia ens explicà que els pastors es feien uns gots amb l'escorça dels bedolls, i d'aquests gots en diuen besulles...!!!?? i, dic jo, no serà que a cops d'imposició del castellà i retorn al català ligth allí dalt han perdut el beç per passar al bedoll que sembla que els castellans i els que no saben prou català entenen més?

Cal que quedi clar que els monolingües castellanoparlants no entenen cap altra llengua que la seva. Per tant, a què treu cap usar mots manllevats dels que s'assemblen més al castellà per dir coses que al capdavall "ellos no entenderán"?

Us proposo tornar al criteri simple de fer servir els mots que siguin més diferents del castellà. Això per dos motius, el primer enriquir el llenguatge oral estàndard i el segon perquè si, perquè posats a tenir català és més bonic que sigui ben variat. I com diu algun poeta: digues de tant en tant cargol o, si no plou, sargantana, potser d'aquí dos o tres-cents anys encara existiran aquestes paraules.

2009-09-29

Notícies de Catalunya.

El Col·lectiu Emma fa una bona tasca de seguiment de l'opinió escrita internacional sobre la nostra societat.

http://emma-col-cat.blogspot.com/2009/09/articles-sobre-catalunya.html

2009-09-08

Independència. Cal escriure-ho.


Un dia i un altre conec persones que, si es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya(ara com ara secció Principat), votarien que si. Moltes més de les que elles mateixes creuen que són.

Uns quants es pensen que són els/les úniques que "obviament jo votaria que si però..." no és que hi pensin tant sovint com això. Unes altres que per descomptat que votarien i sempre hi pensen, com jo mateix, i que per cert comencem a ser molts. Uns altres, poquíssims, saben segur que votarien que no. I una certa quantitat que o no votaria o votaria el millor pel seu futur.

És veritat l'enquesta i la valoració és esbiaixada. Però segons la meva particular enquesta guanyarà el si per molt. I el vot "si" majoritari ni tant sols ho fa servir com a part component dels seus vots actuals en les diverses eleccions. L'enquesta és esbiaixada però l'actual composició de la voluntat democràtica dels principatins també és esbiaixada en funció de quina és la cosa que es tracta de decidir. És per això que serà tant important decidir sobre la independència i fer-ho al marge i a més a més d'unes eleccions parlamentàries ordinàries.


La votació sobre la independència és un replà de l'escala cap a la llibertat i cal entendre que a més a més d'un dret és el més racional que fan les persones i els grups de persones.


Si fos més jove faria com als anys vuitanta, escriuria per murs i parets la paraula independència fins que fos impossible no veure-la cada dia i a cada pas.

2009-09-04

Baixant Rambla avall.

Un dia d'aquests algú hauria de pensar a treure totes les "estàtues", vejam
com queda sense aquests "pidolaires" turístics. Una altre cosa que caldria
fora una sobredosi de neteja. Quin efecte faria el nostre carrer Major
impol·lut?
Quan veníem a Barcelona, els que érem de fora, a veure "el cul de la mona"
sempre pujàvem o baixàvem la Rambla, tenia coses però sobre tot tenia
barcelonins I barcelonines. Ara ja nomes hi resten els que hi treballen
pels turistes, i les floristes ( que per molts anys durin!).

És la capital i ens cal que sigui la millor ciutat del món...pels que hi vivim!

2009-06-11

lloança


Els teus ulls són el món

Europa.

Desitjo que n'Oriol Junqueras sigui el millor eurodiputat de tota la història de la Cambra europea. Ho desitjo perquè ens cal ser els millors i les millors. Tot i que soc un fervent teòric del dret a la mediocritat en l'àmbit dels drets personals, no penso el mateix en el dels drets col·lectius i en el procés d'alliberament.
Tot i que hipotèticament tinguem dret a ser tant mediocres com totes les altres nacions del món, això no ens faria surar per sobre de les altres i SER en el món. En el combat per la llibertat cal ser singulars, úniques, especials, excepcionals, els primers en algunes coses i si pot ser en moltes.
Cal perseguir el nostre objectiu amb les millors eines i amb les millors persones.

Repassar la genial lliçó d'excel·lència comunicativa que fou la roda de premsa d'en Pep Guardiola després de guanyar la Champions ens ajudarà a veure com cal ser: aquest geni brillant va entendre pràcticament totes les preguntes en quatre idiomes (català, italià, espanyol i anglès) i va respondre a cada periodista en el seu idioma (català, italià, espanyol i anglès). Cal voler ser tant eficients i eficaços com aquest home, que sense dir-ho expressament va ensenyar què pot ser la nostra llengua en el concert de les nacions.

Potser no tots i totes arribarem a ser competents en quatre llengües però ens cal ser extremadament competents en les nostres feines i en la nostra activitat, i aquells que ens representen han de voler ser el millor exemple de la nostra perseverança per la llibertat. N'Oriol ho farà bé, però ho hem de fer bé també els altres els que sumem peces potser no tant visibles en la construcció del demà.

2009-05-25

Alegres dies.


Segueixo en el món de les emocions. Agradables. En eixir del cau sembla que per fi la primavera ha entrat de ple als nostres cels. El bon humor m'acosta a ser més suau amb el proïsme, o si més no a veure'l amb raons diferents. Cercar explicacions per conviure i compartir és millor que analitzar les paraules buides de persones agres.

Així que, de visita al món virtual, percebo acords i semblança entre els nostres raonaments, percebo interessos comuns, percebo ganes de ser lliures en tots els que tenen inquietuds a la xarxa.


Un gavadal de persones conegudes xerra on line, es a dir escriu i llegeix allò que li plau. La boira baixa emblanquina Barcelona, l'embolica com un llençol acabat de despenjar de l'estenedor.

2009-05-20

Artefactes no aptes per a cecs.


Vaig fer una malifeta però necessitava demostrar que els rètols dels menús dels bars són un malson per a les persones cegues. A la foto s'hi veu una noia asseguda un primer cartell de menú i un segon cartell ambdós dels que alguns bars i restaurants posen al mig del pas per tal que ens entrebanquem amb el menú del dia. Però es que resulta que el carrer és de tots i no dels amos dels restaurants i també, que és el que és més fotut, se suposa que el carrer és per caminar tranquils, i els cecs, ni veuen ni veuran el menú només toparan amb un artefacte del tot innecessari pels vianants. Al de la foto, que veureu tot petit a punt de topar el vaig avisar, no vaig gosar filmar la topada. Però si no l'aviso jo... la noia asseguda només mirava l'escena igual que els que eren a la terrassa del davant. En fi que algú faci complir les normes, que hi són, que prohibeixen usar privadament lo públic.

2009-04-29

Soc antipixapins, i sòmines és clar, digué un il·luminat.


Fa ja alguns dies que començo a pensar en pujar un article sobre els darrers moviments que afecten a ERC, i fa dies que dubto i dubto. Posat que la meva versió dels fets d'unes coses i altres tenen uninterès molt relatiu per a tots i totes, se m'acut insistir en l'estupidesa del plantejament dels de "fora" de Barcelona contra "els" de Barcelona.

Aquesta simplificació obtusa i pròpia d'analfabets caldria allunyar-la de qualsevol anàlisi mínimament racional de la realitat catalana, i sobre tot, ingorar-ne autors i arguments atès que aquesta simplificació sorgeix (que taxatiu!) de fòbies personals diverses. Si tinc un desamor de Barcelona la culpa és dels de Barcelona. Si m'ha menystingut un habitant de Barcelona la culpa és dels de Barcelona. Si l'ecologisme triomfa però m'obliga a actituts ecologistes a casa "meva" la culpa és dels de Barcelona. Si algun dia un policia m'ha posat una multa per saltar-me un semàfor la culpa és dels de Barcelona. Si tinc embús a les meves pistes d'esquí la "culpa!!!!¿¿" és dels de Barcelona. Si les meves botigues són més cares que a Barcelona la culpa és dels de Barcelona. Si he de pagar l'àrea verda de Barcelona per un cop que baixo la culpa és dels de Barcelona. I així fins a l'infinit. Podeu posar qualsevol cosa i acabar la frase amb una la culpa és dels de Barcelona, encara que l'origen sigui mundial o americà o propi (els veïns també existeixen...).

No, els que vivim a Barcelona o els que sóm de Barcelona potser no sóm sants,... o si, perquè mira que vivim en un lloc llòbreg i funest i tot i així persistim en viure-hi i visitar (si és que no ens ho
prohibeixen) els altres llocs on si que hi viuen a gust els éssers més nobles de la creació: "els de fora de Barcelona". Ben mirat tant uns com altres sóm iguals, amb les nostres pors i alegries, i amb les nostres misèries i triomfs.

Ja és temps de tenir URC DE SER DE BARCELONA. o de fora que també és
igual de bo.


USB sempre!


2009-02-23

La generació dels compromisos públics.

El país està assitint a la visualització del compromís d'una generació amb la seva comunitat. El compromís de servei púbic entès més enllà de la funció pública ans de la responsabilitat de la direcció política de les estructures de govern.

Feu la llista vosaltres.

Cal apuntar que, ser-hi i ser-ne part és una responsabilitat de la nostra generació; i deixar les condicions per tal que la següent (generació) prengui el relleu ha de ser una de les tasques estructurals que ens cal fer, per construir l'estat que molts de nosaltres creiem que cal bastir per autodeterminar-nos.

Si no fossim un poble en construcció constant parlaríem dels 800 anys de democràcia cosntitucional catalan i d'altres galindaines, però el futur es fa en sí mateix.

2009-02-13

Oriol Junqueras. Senzillament independentista.

A banda de la seva implicació en el projecte d'ERC n'Oriol és una persona netament independentista. Sense escarafalls, sense exabruptes, amb seny ordenador, rigor acadèmic, perseverança, té el do de la capacitat de comunicació, és a dir que potser sigui la millor persona que podria representar a Catalunya al Parlament Europeu.

Ens vam conèixer a la universitat, d'aleshores ençà les seves aportacions a la cultura i al coneixement de nosaltres mateixos ha estat una constant afegida a la seva tasca estrictament acadèmica.

Algú ( la direcció actual d'ERC ) ha tingut l'excel·lent pensada d'oferir-li una oportunitat a la primera divisió de la política. Jo penso que els seus amplis coneixements d'idiomes i la seva contundent personalitat donaran als parlamentaris europeus una visió molt bona de nosaltres com a electors i com a cercadors de la llibertat.

p.s. Si mai en teniu l'oportunitat no us perdeu el seu colpidor relat del 26 de gener de 1640.

2009-01-24

Independència és llibertat?

Algunes paraules s'han de fer servir cada dia. Escriure-les, pensar-les, dir-les, xiuxiuejar-les, amoixar-les amb els llavis, sentir-ne la cadència amb l'oïda amatent, bressar-les com llaguts enmig de la mar, tenir-ne cura, raspallar-les, untar-les dels olis més preciosos.

Tot, per tal que no es marceixin en diccionaris il·lustres però tancats a les orelles dels qui només escolten. Els qui tenen la possibilitat de ser escoltats cal que les diguin, les paraules que calen. Dir cargol o sargantana ( que digué en Casassas ) o dir independència, a més d'agraïr-nos la oïda ens els fa més nostres. És com si en dir-les es materialitzessin un poc. També les fem més normals, menys transcendentals.

D'altra banda qui som sinó el què diem i fem. Algunes paraules tenen tot el que volen ser en elles mateixes. Cargol. Sargantana. Mar. Independència. Rierol.

2009-01-15

Els pixapins i altres mostres d'auto odi.

Una mica fart de tantes estupideses.


Llegia no fa ni dos dies una notícia esperpèntica relatada per matxucar els habitants de la conurbació de Barcelona. Es veu que en alguns entorns agrícoles certs forasters ( amb segona residència o amb primera però forans ) es queixen del soroll de les esquelles, o del de les campanes, o de la pudor dels fems; en conseqüència es veu que el pagès li posa sordina a les esquelles; i per rematar la performance un "articulista" recrea l'odi dels habitants de "les zones rurals de Catalunya" contra els pixapins, com si els pagesos no pixessin als pins o on calgui...


Un cop tenim l'escena, descabdellem:

PRIMER. Quants sonats es queixen de les esquelles de les vaques? Un o cent? Ja em perdonareu però crec que serà un, o sigui 1 ( a la conurbació hi vivim 3.500.000 persones, i , com a tot arreu, pobles inclosos, amb el percentatge corresponent de sonats). Qui és aquest sonat? i què punyetes hi fa a pagès? Segurament el qui es queixa i aconsegueix que un pagès posi sordina a les esquelles té mooooolta influència ( calers o altres tipus d'influències), sobre tot al poble d'on són les vaques i el pagès en qüestió.

SEGON. Aquest sonat que es queixa de les esquelles representa als pixapins/barcelonins que campen els caps de setmana pel camp divers de Catalunya? És a dir, és aquest el referent de la mitjana dels habitants de Barcelona? Doncs no, la major part dels fangues ( com jo mateix) el que cerquem fora de la ciutat és això esquelles, verd, pudor de vaca, de porc, olor de farigola o d'herba o res simplement sortim a conèixer la resta del país i a gaudir de lo bonic que era Catalunya quan el ciment no havia arribat a mar i a muntanya. I per adobar-ho, resulta que una part molt important de barcelonins som emigrants en relació a la resta de Catalunya, o sigui que tornem a casa dels pares quan sortim de ciutat. Vaja que el sonat de les esquelles és això, un sonat, que no representa ningú de la capital de Catalunya. És un individu/a que té problemes i que tranquil·lament podria ser del poble del costat del de les vaques i que ho fes només per emprenyar.

TERCER. La conclusió que els barcelonins no respectem el i al "territori", per què la fa l'articulista? Doncs crec que la fa perquè és molt fàcil ( i demagògic )enfrontar els uns amb els altres i, de pas, deixar clar que Els de Barcelona com que no volen el País tal i com és i el fan els "pagesos"( ja en parlarem de qui hi viu a pagès) que hi viuen, en realitat no són del País i per tant no tenen res a dir en relació al País. Sí, aquest és el tema:


"Els que viuen a Barcelona només són de Barcelona, no són de Catalunya, perquè ja veieu el que fan quan passegen,... voldrien canviar-ho tot, fins i tot posar sordina a les esquelles. Com que la majoria dels barcelonins són com el de les esquelles, aleshores Barcelona és una ciutat agressora com el de les esquelles i per tant cal blasmar els que surten de Barcelona perquè : - aquí cal afegir tot el reguitzell de tòpics patètics que diuen dels de Barcelona; que si parlem en castellà, que si som tibats, que si no sabem conduir, que si ho fonyem tot, que deixem escombraries al bosc, que si a Barcelona no hi pots anar perquè t'ho fan pagar tot ( com si no ho paguéssim i ho patíssim els que hi vivim) , que si fer el túnel és culpa dels de Barcelona, que si tenen la culpa que no es faci el túnel, que si..."


TERCER I MIG. Una feixuguesa molt estesa ( encara que potser és també un tòpic) és la mania de culpar a l'estiuejant ( que tots són de Barcelona ) de la visita d'inspectors de sanitat, o de les noves normes d'estabulació, o de les condicions de les carreteres, o del preu dels peatges o de la mossegada d'un ós a un caçador de senglars. Així se simplifica en una persona els mals del progrés o de l'excessiva reglamentació administrativa, o de l'ecologisme modern. Del preu alt del pinso la culpa és dels ecologistes ( de Barcelona), de tenir massa pisos de segona residència la culpa és dels de Barcelona ( per que hi viuen) car ningú recorda que algú del poble va vendre la terra per tal que una empresa ( que no sol ser de Barcelona) es fes d'or venent pisos, ara sí, als de Barcelona que volen passar els dies de festa lluny del cansament de la ciutat.


QUART. Ja n'hi ha prou. S'ha d'acabar amb el: tu si que ets bon noi/a, però els de Barcelona ja se sap... S'ha d'acabar amb les corrues de catalanoparlants preguntant-nos en castellà a ciutat. S'ha d'acabar amb els articulistes del " territori" contra la capital.

Un cop descabdellat concloc:

S'ha d'acabar, perquè si els barcelonins ens comportéssim com diuen els tòpics que ens comportem, els pixums haurien matat a tots els pins de Catalunya, les corts de porcs farien olor de mistol i el català no existiria.



Jo sóc de Barcelona i de Catalunya jo i tots els que viuen a Barcelona són de Barcelona i de Catalunya (tots, tots, tots) , i igual que la ciutat és de tots i de ningú també el País és de tots i de ningú. I ja em perdonaran els habitants del territori però jo crec que hi ha molts més "vilatans" que pagesos d'ofici. I ja perdonarà el "territori" però la Capital n'ha d'exercir per bé i per mal, tant si agrada com si no agrada als barcelonins com als que no en són, Barcelona ha d'exercir de Capital del País i també de Casal del País, ha de fer la seva feina, ser motor i ser aixopluc, donar i reclamar. I, si un poble no pot defensar les esquelles de les seves vaques que es miri sobretot el melic, no cal que miri a Barcelona, que ha de saber que Els de Barcelona ( el 99,99999 % dels de Barcelona) volen que les vaques portin esquella i que, si pot ser, soni.


L'auto odi comença en nosaltres mateixos, és per això que es diu auto odi, veiem un igual i l'odiem perquè ens hi veiem i voldríem que el mirall ens oferís una millor imatge de nosaltres. Però som el que som i el que ens cal és veure-hi les coses bones i millorar les dolentes.


Als de Barcelona ens cal tenir urc de nosaltres mateixos i gaudir del país amb respecte i decisió, el País és de tots. Me n'estaré prou de dir què han de fer els altres, però si que diré què penso que no haurien de fer ni tampoc jo, no hauríem de confondre una persona amb totes o amb la majoria de les persones que li són veïnes.

2009-01-11

Potser ja toca que cadascú faci la seva feina.

Un dia i un altre dia, van sorgint temes de debat entre els suposats independentistes. Ara el finançament, ara el suport a palestins o a israelians, ara el suport a obama, ara el de les seleccions, l'abastament d'aigua, l'abastiment energètic, el quart cinturò, ara...Ara i adès sempre trobem causes que ens ajuden a situar-nos els uns/es front als/les altres de manera que sempre tenim dos bàndols, com a mínim, i en segons quins casos entre tres i cent. Cada cop em costa més no ser escèptic en els bàndols. Cada cop tinc menys ganes de campanyes i demostracions massives. Cada cop deixo als impulsors ser responsables de la seva campanya i jo individualitzo i personalitzo el meu posicionament.

Això no obstant, no cal que cap de nosaltres abdiqui de cap de les causes que il·luminen el nostre camí vital ( a mi em plauen extraordinàriament les de la defensa de la llengua ). Però, cal que facin de tanca envers els nostres companys i companyes? És necessari que enfrontin germans les causes " amigues"? Dies ha que em queixava de l'oblit d'en Martí Marcó als companys de la Comissió de la Dignitat, doncs ho esmenen i incorporen la causa i endavant. És un exemple a seguir i, per si fos poc, ja han arribat a casa els llibres d'en Rovira i Virgili, la tasca JA feta és immensa.

Tenim, tanmateix, una tendència malaltissa a matxucar els detalls que no ens plauen de les campanyes alienes ( com la meva queixa als de la Dignitat, dec ser força de la ceba ). Recentement un article deia que no volia "patir" com el nou anunci de les seleccions catalanes, en realitat li era més pràctic desplaçar la responsabilitat en els altres, i " castigar" pel suposat fracàs de les seleccions directament als qui no en són responsables sinó " patidors".

Vull dir que comença a ser temps de positivar el que fan els altres, i si no ens hi veiem en cor, doncs com a mínim no emprenyem. I sumem, sumem poc a poc i constant, que mica a mica s'omple la pica, persistir serà perviure i perviure serà el millor futur per les noves generacions. Un dia i un altre hi ha més catalans i catalanes que volen ser lliures i , cada dia que passa ho sóm una mica més amb ells. Una de les gràcies de ser català és que no se'n neix sinó que se n'exerceix. I d'això es tracta.

Feinejar i fer la nostra part petita part de la casa és el futur.




69.988 mots de moment

Un cantants melòdics

Loading...