2010-02-11

Les vegueries. Una necessitat de país. Independència. 5.1.

Els que estan treballant al Govern fan la feina que els toca. Una gran feina i cal felicitar-los i felicitar-les. Aquesta és una afirmació que es basa en les iniciatives legislatives estructurals que han endegat al llarg d'aquesta legislatura.

Vegueries: Fa anys i panys, des de 1833 l'any que la reina d'Espanya i Javier de Burgos ens espolià la franja de ponent i establí unes fronteres interiors alienes a la  nostra milenària manera de relacionar-nos. Avui aquesta manera de realcionar-nos ha canviat però mai hem adaptat les nostres relacions i connexions a les "provincias" per la senzilla raó que no son naturals. La proposta de vegueries que fa N'Ausàs és una proposta actual i natural, podria tenir altres formes però és una bona proposta. Avui la nostra particular i conservadora línia intelectual espanyolista i autoodiista ja ha parlat del que toca, del que interessa a la gent, del que cal i de qualsevol altra excusa per no liquidar les "modernes províncies" o "eficients províncies" o "constitucionals províncies". Li podem donar el nom que volguem i hi podem posar totes les excuses que ens semblin, reals o imaginàries, realistes o surrealistes, però les províncies son un focus permanent d'espanyolització i d'enquistament i enquilosament administratiu.

Les províncies tenen molts més ingressos legals que competències, just al contrari que municipis i generalitat. les províncies són protegides per tots els òrgans centrals i centralistes com a pobres i desvalgudes però ni son pobres ni son immanents a una administració supramunicipal eficient i organitzada amb criteris catalans.

La queixa més important és la duplicitat administrativa, però aleshores perquè cal mantenir les províncies?

La realitat és que cal una organització de cooperació i coordinació intermunicipal que se situi entre els governs locals i el govern nacional, aquesta organització ha de ser la vegueria i ha de ser un govern "regional" per tal de dur a terme competències que raonablement cal gestionar de forma supramunicipal però no en l'àmbit nacional.
Aquestà és la racionalitat de les vegueries, una racionalitat a la que obliga la progressió legislativa necessària en el marc que imposa la Constitució espanyola del 1978, mantenir la figura de la "província" sense que, a Catalunya, n'hi haguem de dir província i tingui els límits geogràfics que creiem que ha de tenir des de la nostra concepció del nostre territori un cop demostrat, dos cents anys després, que Javier de Burgos no creia en la democràcia ni en els drets del poble català.