Veiem l'Estat?, independència ( 2.1)

Una manera de veure el país és com si ja fos un estat. Com si visquéssim en una confederació de quatre o cinc estats que comparteixen una llengua i una cultura comunes. Aquesta manera de mirar i mirar-nos ens pot ajudar a avaluar si la nostra activitat individual i social es corresponen a aquesta manera tant estatocèntrica que els Estats tenen de veure's i veure el món.

No ho plantejo com una acció excloent sinó com una de les perspectives d'anàlisi que cal tenir i que cal accionar. Per ser cal voler ser i tenir coneixement d'allò que volem ser. Penso que manca aquesta mena d'actituts individuals i col·lectives en totes les activitats de la nostra comunitat. Actuar i pensar com si ja fóssim un estat estalvia als nostres interlocutors l'esforç d'haver-nos de situar en una categoria entre un "Estat" i una " província"; aquestes subtileses només les entenem aquelles persones que vivim en aquestes realitats, i en coneixem les subtils diferències, que no sóm una gran majoria de la humanitat.

Igualment, a nosaltres la visió estatalista ens pot ajudar a comparar els resultats del que fem en una visió regionalista o autonomista o etceterista, en relació als resultats que voldríem que tingués la mateixa feta emmarcada en una realitat estatal.

En un altre marc cal avaluar els efectes en la prospectiva del camí cap a l'estat. La construcció de la visió com a estat ens donarà fites i objectius a abastar i la relació que les nostres accions tenen envers aquestes preconstruccions de l'encaix nacional.